A Cien años de soledad, l’escriptor colombià Gabriel Garcia Márquez descriu un paisatge en el que «les coses eren tan noves que no tenien nom, només es podien assenyalar amb el dit». Posar nom a les coses (i als animals, com després cantaria Bob Dylan) és una de les operacions fonamentals per a donar sentit a la vida social, per a normalitzar un determinat ordre de les coses, valgui la redundància.
El poder polític ho ha tingut sempre molt clar, per això des de temps immemorials els governs han promogut l’elaboració de mapes, padrons i cadastres, que són els registres oficials de tota mena de noms de llocs, accidents geogràfics o persones. La forma com s’escriuen les coses indica qui mana i què pretén.
Ara tenim un president dels Estats Units d’Amèrica que intenta rebatejar el Golf de Mèxic com a Golf d’Amèrica. El propi terme «Amèrica» és la forma com els europeus del segle XV van apropiar-se d’un continent que no els pertanyia. Per això, canviar els noms de les coses és també una manera d’expropiar-les, de treure-les a uns per a donar-les a altres.
L’actual Govern d’Aragó ha dut recentment a terme una remodelació del nomenclàtor toponímic d’alguns indrets pirinencs. Per aquest motiu algunes associacions de l’àmbit de la llengua aragonesa han denunciat que s’han deformat noms per a esborrar-ne l’origen aragonès (posen exemples com el nou «Pico Olibón» per designar l’antic «Pico l’Ibón»), o que hi han afegit noms aparentment inventats, o s’han posat patronímics francesos a certs cims fronterers que ja tenien un nom en aragonès. Les associacions de l’aragonès es planyen que almenys els podien haver posat en occità, que és com se’ls coneix popularment des de l’altra banda de la frontera. Fins i tot, vulnerant una regla de l’alpinisme que suggereix evitar posar noms de persones als cims, el «Mallo de Chan de Sastre», del poble de Borau, a partir d’ara es coneixerà amb el nom de «General Garrido», en honor a un militar víctima d’ETA dels anys 80.
El cas és que tot aquest procés de modificació del nomenclàtor s’ha fet completament al marge de la Comissió Assessora de Toponímia d’Aragó (CATA). Creada el 2016, és l’òrgan expert, col·legiat i consultiu que ha d’assessorar sobre els noms dels topònims en les tres llengües aragoneses. La seua funció era pal·liar els nombrosos errors i deformacions que conté la cartografia oficial, que fins aleshores havia ignorat olímpicament el caràcter trilingüe del territori aragonès.
Aquest és el marc, per exemple, en el qual el 2018 es van aprovar les denominacions oficials en català dels pobles de la Franja i, des d’aleshores, és perfectament possible retolar-los de manera bilingüe. Una possibilitat que, amb l’excepció d’alguns pobles del Matarranya i voltants, rarament hem vist reflectida en els rètols i cartells municipals dels pobles, cosa que mereixeria un estudi per posar de relleu els factors que porten als respectius governs municipals a amagar la cultura local.
Sí que és cert que, de vegades, els noms de les comarques apareixen en format bilingüe en els cartells de carretera. I en alguns llocs, especialment a la Franja sud, també els dels pobles. Ja és alguna cosa. Però rarament els topònims dels termes municipals, que habitualment es mantenen inalterats, sovent escrits en aquella típica barreja de català amb ortografia castellana que tantes rialles provoca. Seria per riure si no fos que es tracta d’una expressió de domini, en la que els pobles catalanòfons queden subordinats a les decisions d’algú que els ignora a consciència.
Tal com reflecteix Carles Sancho en un article en aquesta mateixa revista, només uns pocs pobles de la Franja han promogut, de la mà de la CATA i conjuntament amb els ens comarcals, ajuntaments i associacions culturals locals, l’elaboració de mapes toponímics lingüísticament endreçats dels respectius termes municipals, amb el valor afegit d’haver estat editats des d’institucions aragoneses tradicionalment temoroses de fer aquest tipus de coses. Tot i que el context polític avui és encara més advers, aquella empenta s’hauria de continuar, ja que no es pot renunciar al dret de tenir un nomenclàtor en català als pobles de la Franja, que dignifiqui els topònims i la cultura local. Sobretot tenint en compte que la legislació ho permet.
Publicat a Temps de Franja n.166, juliol-agost de 2025