Lo català d’Aragó a Aragón Televisión: invisibilitat i inhibició parlamentària*

Escrit per Editorial al 14 de juliol de 2021. Publicat a Editorial

Quan a la jove democràcia espanyola van sorgir les diferents autonomies, totes es van dotar de cadenes públiques de ràdio i televisió, ben conscients les noves autoritats del valor dels mitjans audiovisuals en la creació d’una identitat comuna. A Aragó va ser l’any 1987 quan se va fundar la Corporación Aragonesa de Radio y Televisión (CARTV), que naixia amb la voluntat de ser «una Radio y Televisión pública multicanal, garante del interés general que potencie la identidad colectiva de Aragón» (Ley 8/1987, de 15 de abril, modificada per la Ley 4/2016, de 19 de mayo). La intenció fundacional s’ha traduït durant tres dècades de vida en un seguit de programes variats, bones audiències i una eficient gestió econòmica. I això amb diferents enfocaments, en funció de la direcció de la corporació. Si en alguna època no tan llunyana la programació estava saturada de festivals de jotes, molt populars, a l’etapa actual los programes resulten bastant moderns, que aposten curiosament per la proximitat, amb un equip de professionals preparats que recorren la nostra geografia ‘buidada’ (Chino chano, Un lugar para quedarse, Esta es mi tierra, Tempero, Un viaje exquisito…). Una programació que té l’element central dels informatius, emesos des de Saragossa, i que manté el contrapunt cosmopolita de Aragoneses por el mundo.

Una excel·lent novetat del maig passat és lo magazín Charrín charrán en llengua aragonesa, que pretén protegir i donar visibilitat a una llengua en perill d’extinció i que, conduït per un equip molt dinàmic, s’apropa als continguts sense voluntat costumista ni arqueològica. Així, per fi, 34 anys després del seu naixement, la nostra cadena pública comença a respondre a dos dels seus principis fundacionals: «El respeto a la pluralidad política, cultural, lingüística, religiosa y social», i «La promoción de la cultura aragonesa, así como de las diversas modalidades lingüísticas» (art. 2). Esta tardana i tímida incorporació no s’ha produït, però, en la programació de l’altra llengua minoritària, lo català —o “catalán de Aragón”, segons la denominació oficial—, i res no fa preveure un canvi, absent esta qüestió del debat públic, tampoc dins de la mateixa comunitat dels catalanoparlants, tan acostumats a viure en l’eterna diglòssia que els pareix inimaginable que la seua pugue ser una llengua televisiva. Encara ara, a la cadena aragonesa falta un informatiu diari en català i en aragonès, igual que el que TV3 emet en aranès, i falten també les veus en les llengües maternes dels habitants dels Pirineus i la Franja quan són entrevistats, invisibles i inaudibles per als aragonesos castellanoparlants.

Resulta sorprenent i indignant que des de 1987 fins ara no haiguen funcionat los organismes de control de la corporació pública per fer complir les seues obligacions jurídiques i socials amb les minories lingüístiques. No han pensat en elles ni els 16 membres actuals o passats del Consell d’Administració, delegats dels partits del Parlament d’Aragó, ni els 16 representants de la societat civil del Consell Assessor, on les dos estan excloses (!): sindicats, empreses audiovisuals, Universitat, discapacitats auditius i visuals, Instituts de la Dona, Joventut i Treball, i associacions professionals, de consumidors i d’usuaris. L’última memòria d’activitat, de 2019 (apartat «Transparencia» del web), no indica cap iniciativa per reparar esta invisibilitat, quan sí, en bon sentit i en justícia, s’atén la diversitat de gènere, les inquietuds dels jóvens i les discapacitats cognitiva, auditiva i visual. Tampoc es preveu visibilitzar la diversitat lingüística als «Compromisos para 2020».

En canvi, Aragón TV fa poc va convertir en notícia les mascaretes de l’associació Amics del Xapurriau, fent de tribuna d’unes reivindicacions paracientífiques ja que eixa suposada llengua no està ni a la Llei de Llengües d’Aragó ni en cap classificació lingüística internacional. Lo criteri periodístic no es va preocupar per contrastar la validesa acadèmica de la informació amb experts de la Direcció General de Política Lingüística o de la Universitat de Saragossa. Una altra actitud lamentable dins d’una corporació que diu voler ser «Plural, diversa, independiente, profesional», emparada per la inhibició dels nostres representants públics.