L’èxit dels èxamens oficials de català a Fraga*
Un any més, i malgrat la pandèmia, s’han celebrat recentment els exàmens de llengua catalana de la Direcció General de Política Lingüística de la Generalitat de Catalunya a l’Institut Ramon J. Sender de Fraga. Les proves, que certifiquen el nivell intermedi (B2) i el nivell avançat (C1), se solen organitzar un dissabte de maig i un dissabte de juny respectivament. Aquesta iniciativa va començar l’any 2003, i des d’aleshores ha acollit cada any i sense interrupció entre un i dos centenars d’aspirants entre totes dues proves, i fins i tot en algunes ocasions han duplicat aquesta xifra. Arribada a la majoria d’edat, la consolidació d’aquesta convocatòria anual és un èxit que celebrem públicament.
Un èxit malgrat tot. Malgrat l’oferta encara ara raquítica d’ensenyament a casa nostra en la nostra llengua, malgrat la implicació més que minsa de les institucions (totes: aragoneses i catalanes!), malgrat l’ocultació de la nostra realitat lingüística en els mitjans de comunicació, malgrat la substitució lingüística cada camí més accelerada que hi ha a Fraga i a altres pobles de la Franja, malgrat la solidesa absurda i preocupant que ha adquirit la frontera autonòmica espanyola… En fi, encara que tot sembla enfocat cap a la desaparició, la convocatòria anual de certificats oficials resisteix. El català continua obrint portes i tothom qui pot intenta afegir-lo al seu currículum.
És cert que en els últims anys l’assistència a l’examen de nivell intermedi (B2) és menor perquè els alumnes de la Franja que cursen català a la primària i a l’ESO l’obtenen automàticament, sense haver d’examinar-se a banda. Però a la prova del nivell avançat (C1) l’assistència sol superar el centenar de matriculats. De fet, cada any s’hi apunten perfils amb casuístiques molts diferents: estudiants de diversos centres de la Franja que cursen català al batxillerat i aprofiten l’avinentesa per examinar-se, persones que no van assistir en el seu dia a les classes d’aquesta llengua a l’institut —perquè no van voler o perquè no en van tenir opció— i ara volen el certificat, persones de la nostra zona que han après a escriure el català de grans, nouvinguts que s’han instal·lat en els nostres pobles i han volgut aprendre la nostra llengua…
Un altre perfil són els aragonesos de fora de la Franja: Binèfar, Montsó, Barbastre, Osca, Saragossa, Alcanyís… Tots els anys s’examinen un bon grapat de persones d’aquests indrets que per motivacions diferents semblen alliberats dels prejudicis i dels tabús dels discursos oficials, i sense haver tingut gaires facilitats, s’han interessat pel català i l’han après com han pogut. És per reflexionar-hi: no podem evitar imaginar en quina situació estaria la nostra llengua si hi hagués més oportunitats d’aprendre-la arreu. Però és clar, si ni tan sols tenim garantit l’ensenyament del català a la nostra zona, demanar més oportunitats perquè s’ensenye a la resta de l’Aragó ara mateix sembla una bogeria.
Els anys van passant, i tot el que té a veure amb l’ensenyament del català a la Franja continua sota mínims. Seguim amb l’assignatura optativa afegida amb calçador de bon matí o al final de la jornada, amb uns projectes bilingües o trilingües a escoles i instituts més aviat anecdòtics, sense notícies de les escoles bressol, sense gaires opcions perquè l’aprenguen els adults… Lamentem que mai acabe d’arribar una aposta seriosa i decidida perquè la nostra llengua guanye presència a les aules, i quan veiem la nombrosa afluència que hi ha als exàmens oficials, s’hauria de començar a atendre millor aquesta demanda.
Un aspirant contesta l’examen. / Pixabay
*Publicat a Temps de Franja n. 150, abril de 2021
Tags: Editorial
