Les conficlasses*
// Editorial
Des de la revista Temps de Franja no voldríem passar de llarg pel tema del COVID-19, però és cert que és un assumpte prou complicat i que ha afectat a tots els aspectes de les nostres vides i en conseqüència tot el que es podria dir i opinar no cap en aquest editorial.
És evident que la qüestió sanitària ha estat la principal: els morts, els malalts, els hospitals adaptats a correcuita i els sanitaris anant a treballar des del primer moment a les trinxeres amb espardenyes, com qui diu. Però la resta de les persones que vivim a la Franja, allunyades del focus de Saragossa, tot això ho veiem de lluny, com si estiguéssim dins d’una pel·lícula de ciència ficció. I potser els que ho han viscut d’una manera més especial han estat els més petits i els adolescents, tancats a casa durant gairebé tres mesos. Qui ens ho havia de dir aquell 13 de març quan els hi van dir que no havien de tornar a mestra el 16! Més de tres mesos sense classes presencials, els col·legis tancats, els instituts barrats i els carrers buits. Tret del perill sanitari, l’esvaïment de la vida escolar és potser el que més ha impactat als nostres pobles durant el confinament perquè normalment els horaris i les activitats escolars atapeeixen el dia a dia de les famílies i el COVID-19 ho va fer esclatar tot en un cap de setmana. La rutina de cada matí, la son, el transport escolar, els deures, els companys, les activitats extraescolars, els conserges, el personal de neteja, els professors i els mestres, tot va desaparèixer en un cap de setmana i els centres escolars com a lloc de socialització, també. Les rialles, els aniversaris i les converses amb els amics van passar a ser virtuals i no hi havia més remei que parlar davant una pantalla si es volia contactar amb algú de fora de casa.
I en pocs dies aquella primera sensació d’alegria per no tenir escola es va complicar amb l’aparició de les “conficlasses”: videoconfèrencies, webs amb mil qüestionaris, tasques virtuals, experiments dels profes amb programes nous cada setmana, problemes de connexió, ordinadors espatllats i mòbils sense cobertura. Amb el sistema virtual, s’ha enriquit el vocabulari (‘classroom’, ‘telegram’ i noms de webs increïbles), s’ha millorat la competència digital de tota la família, per força, s’ha donat feina als oculistes amb la miopia dels professors i en alguna ocasió s’ha aconseguit la motivació i atenció de l’alumnat. Però en la majoria dels casos, s’ha mirat de substituir un ensenyament 100% presencial per un de virtual en molt poc temps, sense recursos, sense formació i d’una manera improvisada. Tots han fet el que millor han pogut per sobreviure: alumnes, famílies i docents.
Poc a poc arriba la nova normalitat, una situació que no sabem si durarà un mes, un any o tota la vida. De moment, a finals de juny acaba el curs i enguany no n’hi haurà festes als coles ni viatges d’estudi ni sopars de fi de curs de les famílies. És faran les avaluacions virtuals i els professors hauran d’animar o felicitar pel Duo o pel Zoom o per telèfon si s’estimen més un mètode tradicional. Les notes es penjaran a internet i els diplomes de les mil activitats anuals no es podran donar el dia de la festa de final de curs. El festival i els balls al pati tampoc es podran organitzar i l’alumnat de Batxillerat marxarà a la universitat sense fer la gran festa de cada any. Tot això ja ho hem perdut i també és important, molt important perquè l’escola no és per naturalesa virtual i res no pot substituir, de moment, la seva força com a element de socialització.
*Publicat a Temps de Franja 146, juliol-agost 2020
Tags: Editorial
Trackback des del seu lloc.
