Quan parlem de fronteres, sovint pensem en línies antigues, traçades amb espasa, diplomàcia o tractats llunyans. Fronteres visibles, assumides com a herència del passat. Però n’hi ha de molt més recents, subtils i eficaces, que condicionen profundament la vida quotidiana, les relacions i fins i tot la manera de ser d’un territori. A la Franja, des de la recuperació de la democràcia, hem vist la consolidació d’una de nova: la frontera administrativa autonòmica entre Aragó i Catalunya, convertida progressivament en una frontera com més va, més sòlida.
Un bon grapat de pobles de la Franja han tingut des de sempre Lleida com a referent natural. Per proximitat geogràfica, per vincles històrics, per llengua compartida, per mercat, per serveis i per relacions humanes consolidades al llarg del temps. També, de manera molt significativa, per la sanitat. Avui, però, aquest mapa s’està redibuixant. Barbastre s’ha consolidat com a centre sanitari de referència, no pas per decisió lliure de la ciutadania, sinó per inèrcies administratives i planificacions establertes des de la distància. Aquest canvi comporta més quilòmetres, pitjors connexions de transport públic i deixar de tenir accés a professionals sanitaris que durant anys ens han atès regularment. També molts infants de la Franja neixen ara a Barbastre i no pas a Lleida. Tot plegat dibuixa una frontera invisible que s’expandeix de manera silenciosa.
Un procés similar l’hem viscut abans, i de manera encara més dolorosa, en l’àmbit eclesiàstic. Els canvis de bisbats, coneguts per tothom, van significar una ruptura simbòlica profunda. Cal dir-ho amb serenor però amb claredat: el bisbat de Lleida va abandonar històricament els pobles de la Franja amb una passivitat que encara costa d’entendre. És absurd intentar fer quadrar, amb calçador, una frontera religiosa de segles d’existència amb unes línies regionals de creació recent. Es va perdre una relació històrica i el resultat no va ser només un canvi d’autoritat religiosa, sinó un pas més en l’allunyament dels referents que històricament ens havien unit.
Les noves fronteres arriben també a través del calendari. Hem perdut el segon dia de Nadal, el dilluns de Pasqua i Sant Joan. Són festes que hi ha qui recorda amb nostàlgia, perquè durant generacions han estat moments que marcaven la vida familiar i comunitària, amb famílies, veïns i amics al voltant de costums compartits. Aquestes celebracions evocaven una manera de fer, de relacionar-se i de viure el temps que anava més enllà d’un simple dia de festa.
No cal dir que des de Temps de Franja no defensem cap retorn nostàlgic ni cap negació de la realitat administrativa. Ara bé, la singularitat lingüística i cultural que ens defineix no hauria de seguir topant amb aquests murs. La Franja no és una anomalia a corregir, sinó una realitat complexa a respectar. El nostre tarannà no és incompatible amb l’Aragó ni amb l’Estat. Però tampoc no pot sobreviure si se’l va desplaçant, peça a peça, fora del seu context natural.
I tot això passa, paradoxalment, en un món que es proclama divers, on se’ns bombardeja constantment amb el valor de la pluralitat, de les identitats múltiples, de la riquesa de la diferència. En aquest mateix món, però, sembla que l’Aragó ha de ser monolític, uniforme, i que hem de renunciar als nostres costums, als nostres referents i, en darrer terme, a la nostra llengua pròpia per no desentonar. Una diversitat que s’aplaudeix en abstracte però que es tolera malament en segons quins casos. Conservar els vincles i referents que han sostingut els nostres pobles durant generacions no és una qüestió de nostàlgia, sinó de justícia i sentit comú.
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026