La nostra llengua, à punt per avançar*

// Editorial

L’arribada de la ràdio i la televisió d’À Punt ha estat prou celebrada per amplis sectors de la societat valenciana. I ens en hem fem càrrec: el País Valencià ha estat durant anys sense mitjans de comunicació de gran abast en la llengua pròpia, després de la prohibició de les emissions dels canals de TV3 l’any 2011 i de Catalunya Ràdio el 2014 i el tancament de Canal 9 i Ràdio 9 el 2013. La certa normalitat lingüística i cultural que propiciaven aquestes emissores, amb una trajectòria de més de dues dècades, es va esvair en un no res. Tot plegat, per cert, amb la passivitat (per no dir l’impuls) de l’Estat espanyol (i d’Europa), que com sempre es renten les mans pel que fa a la protecció de les llengües i cultures minoritzades. Cap novetat: a la Franja, no cal dir-ho, ja sabem quin és el pa que s’hi dona.
En qualsevol cas, tot i la limitació evident de recursos, el nou govern ha estat capaç de bastir uns mitjans variats, moderns i en valencià, i ho celebrem. Uns mitjans públics de debò, ara sí. I és que, malgrat que cada camí queda més lluny, som incapaços d’oblidar aquell Canal 9 tan sagnant. Era sagnant el percentatge baixíssim d’emissió en valencià (la seua raó de ser!) i la proliferació de programes, sovint emesos des de Madrid, amb presentadors i col·laboradors sense cap mena de vinculació amb el País Valencià. I també era clamorosa l’absència de qualsevol expressió cultural en valencià: durant anys i panys ha estat realment difícil que hi apareguen escriptors en aquesta llengua, o cantants i grups musicals que la fan servir. En fi, els escàndols de Canal 9, tants i tan greus, no es poden tornar a repetir.
L’arribada dels nous mitjans de comunicació valencians contribuirà, de ben segur, a la difusió de la llengua i la cultura que s’hi vehicula. I és que, tot i que no se’n parla gaire, el català (com d’altres llengües minoritzades) té com a repte pendent una presència més ambiciosa en la cultura de masses, cada cop més i més influent en la societat d’avui en dia, i gairebé sempre per defecte només en castellà. Ens referim, entre d’altres, a la televisió, a les sèries, al cinema, a les plataformes de vídeos de tota mena sota demanda, als videojocs o als mitjans de comunicació temàtics: esportius, eròtics, premsa rosa, divulgació científica, moda, salut, decoració… L’ús de la llengua catalana en tots aquests àmbits és més aviat minso.
En canvi, sí que hi ha una presència generalitzada de la nostra llengua en tot el món de l’alta cultura, i aquest desequilibri no és l’escenari més desitjable. El context actual requereix que el català tinga més espai en el món ludicomediàtic, i es tracta d’un impuls que haurien de liderar les administracions interessades en què aquesta llengua puga créixer i prosperar. És evident que no és un repte gens fàcil, i la fragmentació i la incapacitat de coordinació de les diferents administracions catalanoparlants no hi ajuda, però malgrat tots els entrebancs les institucions públiques haurien de ser capaces de desenvolupar polítiques valentes i creatives per tal que l’entreteniment en català siga més extens i puga connectar amb les masses.

Jèssica crespo, periodista d’À Punt. / À Punt Media


La sèrie Les dones de Bletchley, que s’emet els dilluns doblada al valencià. / À Punt Media

*Publicat a Temps de Franja 138 (juliol-agost 2018)