La jota

Written by Editorial on 12 de juny de 2018. Posted in Editorial

// Editorial

La jota, és un cant popular, quasi hegemònic a l’Aragó, que majoritàriament, s’interpreta en castellà. Mentre que a les Terres d’Ebre, al País Valencià i a les Illes es canta sobretot en català. A la Franja costa molt escoltar jotes en la nostra llengua malgrat algunes bones iniciatives per integrar-les definitivament al nostre folklore popular més autèntic. Entre estes propostes per a promocionar-la tenim el concurs anual, iniciat des del 1998, de Cobles Aragoneses en Llengua Catalana promogut per l’Ajuntament de Saragossa. D’esta interessant convocatòria el professor i periodista de Saidí Màrio Sasot va publicar, a la nostra col·lecció ‘Quaderns del Cingle’, Cobles d’anar i tornar. Dotze anys del Concurs de Cobles Aragoneses en Llengua Catalana de l’Ajuntament de Saragossa (2010). Un bon recull de noves lletres de jotes per interpretar i promoure el nostre folklore tradicional. Cal afegir que el concurs es fa en les tres llengües aragoneses. Màrio Sasot, l’autor de l’obra, és a la vegada un dels escriptors premiats.

Entre els grups on la jota és cantada a la Franja en català hi tenim la Rondalla i Grup de Jota Comarcal de la Mare de Déu de les Dos Aigües de Nonasp que dirigeix Laura Satué Catalán, reconeguda cantadora i compositora de jotes que obtingué dos accèssits els anys 2007 i 2008 en el Concurs de l’Ajuntament de Saragossa abans esmentat. La rondalla de la Penya Fragatina, de la capital del Baix Cinca, té en el seu repertori un bon grapat de jotes en català i fins i tot han fet algun recitals exclusivament en esta llengua. També alguns grups de ball lliterans com els d’Albelda, Camporrells, etc., utilitzen alguna cobla en la seua llengua pròpia per acompanyar-se. La Rondalla dels Ports és un altre grup, format majoritàriament per músics i cantants de les Terres de l’Ebre, amb una bona relació al Matarranya i que actua amb certa freqüència a les nostres viles amb una gran acceptació per part del públic assistent de les seues jotes en català improvisades. És, per a nosaltres, el model de rondalla que més s’apropa a la jota tradicional matarranyenca. I també de Tortosa són Quico el Célio, el Noi i el Mut de Ferreries, un grup veterà de llarga trajectòria que canta jotes en català i actua de tant en tant al Matarranya i que compta amb molts seguidors matarranyencs. I el mateix podem dir del valencià Pep Gimeno ‘Botifarra’. A l’Aragó podem destacar el folklorista Àngel Vergara i La Chaminera. Recordem que, al final de la dècada dels 80, l’activista cultural Antoni Llerda li va demanar a Desideri Lombarte que escriguera unes jotes en català per a incorporar-les en el repertori de la Rondalla de Queretes, textos que mai vam trobar però que tenim constància que va escriure Lombarte com es desprèn d’una carta que recull l’epistolari del pena-rogí, publicat per Artur Quintana.

En el doble CD Sons del Matarranya. Recopilatori de les Músiques del Matarranya (2007) apareixen Derronda, rondalla amb músics de la Codonyera i la Torrocella, interpretant jotes en català escrites per José Miguel Gràcia i també el Grup de Jota Mare de Déu de les Dos Aigües cantant unes rondadores. José Miguel Gràcia, escriptor de la Codonyera, és un altre dels guanyadors del concurs saragossà en diverses edicions. A l’enregistrament que fan les Corals del Matarranya, Música Tradicional del Matarranya (2009), també hi troben un bon recull de jotes harmonitzades per a ser interpretades per les agrupacions corals. El cantautor favarol Àngel Villalba en els seus dos treballs musicals enregistrats, Àngel Villalba, 30 anys de cançons (2002) i Olivera d’Aragó (2012) s’hi veu molt clarament la influència de la jota en les seues composicions, que ell canta en català, especialment les seues jotes de ronda.

Els extensos treballs recopilatoris que s’han fet a tota la Franja de literatura popular catalana Lo Molinar. 2.Cançoner (1996) del Matarranya i Mequinensa, Les cançons de la nostra gent (2013) de Josep Galán i Bllat Colrat! 2.Cançoner (1997) del Baix Cinca, la Llitera i la Ribagorça, hi tenim les lletres i les transcripcions musicals de centenars de jotes en la nostra llengua. Alguns d’estos textos tenen una cronologia molt antiga i es remunten a les sagnants guerres carlines, que van ser especialment dures i tràgiques en el nostre territori.

Malgrat tot este important treball recopilatori, musical, d’enregistrament i publicació de materials a les nostres viles, fins ara, en general, en les rondalles de jota són molt minoritàries les composicions cantades en la nostra llengua. En moltes agrupacions folklòriques de la Franja, en les seues actuacions en el territori catalanòfon, encara tot es fa en castellà: presentació i cant. És que, potser, entre el públic, algú no entén la nostra llengua. És l’argument de pes suficient per a deixar de banda el tret diferencial més important del nostre patrimoni immaterial. No podem incomodar els espectadors castellanoparlants fent servir públicament la nostra llengua catalana. Quina llàstima el nostre sentiment d’inferioritat!

I és que ara la jota a la Franja només la canten els que compten amb una bona veu perquè s’ha convertit, de manera quasi exclusiva, en espectacle a la plaça davant d’un públic passiu, còmodament assegut a la cadira. S’ha anat acabant la jota de bodega, la de ronda, la que sorgeix espontàniament amb la colla d’amics, més informal, més participativa i, per a nosaltres, més autèntica.

Com diu l’amic Àngel Villalba a ‘Coples de ronda’:

No hi ha jota en més noblesa

ni cantant en més estil

que la jota de bodega

quan s’ha anat a tastar vins.