La difícil frontera

// Editorial

Saragossa va acabar 2017 i començar 2018 amb l’exposició “Dicen que hay tierras al Este”. Vínculos históricos entre Aragón y Cataluña. Siglos XVIII al XX, una mostra gran i ambiciosa per les seues dimensions i enfocament, que va resultar acompanyada d’una bona assistència de públic. Relació continuada i freqüent la d’Aragó amb Catalunya, no sempre ha estat fàcil, i més en dates recents, amb episodis d’enfrontament revifats al calor del tens context polític al voltant de les reivindicacions independentistes. Una publicació amb continguts d’esta exposició, Tejidos de vecindad, va ser regalada per Nadal als alcaldes de les poblacions frontereres lleidatanes, alguns dels quals el van retornar, ofesos sobretot pels pròlegs del president autonòmic i del de la Diputació de Saragossa, crítics amb la “desraó absoluta del plantejament secessionista” i amb la postura de la Generalitat de Catalunya sobre els béns de Sixena.

Precisament, los últims enfrontaments interautonòmics han estat protagonitzats pel retorn a l’antiu monestir dels Monegros de 51 obres artístiques seues dipositades al Museu de Lleida: fruit de l’espoli segons los aragonesos; un cas de salvament de patrimoni abandonat i amenaçat, comprat legalment, segons la part catalana. Peça d’una batalla identitària, les principals autoritats aragoneses ho van anunciar amb solemnitat, enmig de l’orgull general, amb la raó atorgada per una sentència en primera instància. Lo president Lambán va pronunciar lo seu discurs d’any nou envoltat de les obres retornades al monestir.

Al mateix temps gairebé, la Conselleria de Cultura manava retirar uns llibres de Literatura universal de l’editorial Casals —avisada per la directora d’un institut d’Osca— i, ben alerta, tot seguit, uns altres de 2n de Batxillerat d’Història d’Espanya editats per Santillana, disconforme amb la denominació “Corona catalanoaragonesa” que s’hi llegia. Lo que pels aragonesos constituïa una greu “tergiversació històrica”, plantejant la creació d’un Consejo Asesor de la Enseñanza de la Historia Aragonesa, als ulls de l’Institut d’Estudis Catalans ha creat un conflicte inexistent entre els historiadors i suposa una perillosa censura a una expressió científica, tan vàlida com d’altres alternatives, que, segons lo comunicat emès, cal distingir d’un nom oficial inexistent a l’Edat Mitjana.

Entre uns i altres queda la Franja —d’Aragó, de Llevant, de Ponent…—, espai propi incòmode per la nosa de la seua llengua diferent, que es voldria fer coincidir amb la predominant “aragonesa”. No va ser prou la reorganització dels límits eclesiàstics des dels anys 50 per fer-los coincidir en los administratius. A les necessitats i reivindicacions lingüístiques se respon amb negació o desídia, escatxitda per algunes concessions en funció de qui mana, encara sense una llei adequada a l’administració i l’ensenyament, per convenciment o pel temor polític a les reaccions dels recalcitrants. La diferència arribarà a “resoldre’s” si continua la regressió en la transmissió familiar, entre la manca de consciència de propis i estranys. Camp de batalla ideal d’esta llarga guerra freda, los franjolins van rebent bales discrecionals a manera d’avís: agendes escolars en català, d’altres llibres de text, esta mateixa revista i, recurrents, los béns de les seues parròquies dipositats en museus catalans, que generen gran ressò mediàtic als mitjans saragossans i comentaris acalorats a les xarxes socials.

Sens dubte, cultural i afectivament l’Aragó majoritari està més pròxim a Castella, castellanitzat fa segles per dinasties de la vella Corona, que a la història comuna amb Catalunya, a pesar dels lligams familiars per les migracions a l’Est incomprensible. Terra despoblada del mig, ha definit un identitat ideal vinculada a eixa llengua castellana ja pròpia, a un seguit de símbols “autòctons” (jota, Ebre, Pilar…) i a l’imprescindible “enemic” exterior català, que no para de subministrar útils friccions periòdiques. La Franja lingüística, frontera interior, també queda lluny. Rica, difícil diferència en temps de pensaments únics.

Codicil testamentari en català de 
l'Arxiu Municipal de Fondespatla (Matarranya), 
del 26 de gener de 1399. 
/ DARA (Documentos y Archivos de Aragón)