El tortuós procés de definició de la candidatura dels Jocs Olímpics d’Hivern 2030 al Pirineu s’ha convertit en un altre dels episodis que deixa la Franja atrapada entre dos focs, com un territori perifèric sacrificat en favor dels interessos dels centres de poder regional. Res de nou, però mai deixa de ser frustrant.
La Molina sense neu. / Carles Terès
Des del costat d’Aragó, la candidatura als Jocs Olímpics d’Hivern s’ha presentat diverses vegades des dels anys 80 del passat segle, sempre articulada al voltant de la ciutat de Jaca i les infraestructures d’esports de neu de les diferents valls del Pirineu aragonès. Esta és la quarta vegada que s’intenta. Des del costat català, la proposta va sorgir el 2010 del consistori barceloní presidit per Jordi Hereu (PSC), com una fugida endavant per dinamitzar la ciutat comtal en plena crisi financera global, aquella Gran Recessió encetada el 2008 de la que mai vam acabar de recuperar-nos. Una aposta arriscada pel fet de ser protagonitzada per una ciutat com Barcelona, marca turística mundial de platja, sangria i xancleta, que es va intentar vendre amb l’apel·latiu de ‘Barcelona-Pirineus’. Posteriorment, el govern municipal d’Ada Colau va descartar aquella candidatura, però recentment ha ressuscitat impulsada per alguns grups polítics del Parlament de Catalunya. El Comitè Olímpic Espanyol, en trobar-se amb dues propostes en paral·lel, el 2020 va forçar-ne la integració en una candidatura conjunta.
I ací va començar lo ball de la polseguera. La desconfiança entre els governs aragonès i català ha sigut la tònica predominant. Unes desavinences polítiques que, potser no tan casualment, han passat fins i tot pel damunt dels acords d’una comissió tècnica que va intentar dissenyar un projecte conjunt. Es diria que a tots dos governs els interessa mostrar-se en públic com a víctimes indignades dels comportaments abusius de l’altra part. Cal no oblidar que ambdós governs estan formats per sengles coalicions inestables i altament inflamables, i la reacció ritual contra hipotètics greuges causats pels veïns sempre pot resultar un bon mecanisme de disciplina i d’alineament interns.
I així van passant els dies. El lideratge proposat des de Catalunya es percep com un menyspreu pel govern aragonès, mentre que les pretensions aragoneses són interpretades pel govern català com un peatge imposat pel COE. Tot això sense oblidar que a la societat catalana hi ha un fort moviment social de rebuig als Jocs (Plataforma STOP JJOO), al que se li ha promès un referèndum abans de validar la proposta. També a l’Aragó hi ha un actiu sector de protesta, que els mitjans de comunicació tendeixen a ocultar i minimitzar. I és que de motius per a qüestionar el projecte no en falten, tant des del punt de vista ambiental, com econòmic i social, els arguments dels detractors són prou sòlids, especialment en un escenari de futur de crisi energètica i emergència climàtica.
Curiosament, els menyspreus escenificats entre tots dos governs estan tenint l’efecte de desplaçar el conflicte cap a l’esfera identitària, un terreny en què certes posicions de rebuig poden modificar-se en clau de defensa nacional. Una astuta maniobra dels defensors dels Jocs, que els permet situar les crítiques substantives en un segon pla.
Com repercuteix este escenari sobre la Franja? Sabem per experiència que l’increment de la tensió entre les dues comunitats no fa altra cosa que endurir la frontera i, en conseqüència, fer-nos més difícil la vida i obstaculitzar-nos l’accés a serveis bàsics (sanitaris, educatius, culturals, etc.). Per no parlar de la crònica tendència a reduir o amagar el suport a la llengua catalana per part de moltes persones de la Franja, que viuen malament la tensió entre Aragó i Catalunya pel temor a la estigmatització. Com sempre, caldrà esperar que passe la tempesta per fer recompte de baixes, i dedicar esforços al manteniment de fluxos comercials, culturals i humans entre Catalunya i Aragó, tant vitals per a la Franja. Mentrestant, hi ha massa institucions polítiques entestades a endurir la frontera.
PostData: Mentre la revista estava en procés d’edició, el passat 20 de juny el COE va decidir desestimar totes les candidatures espanyoles als Jocs Olímpics d’Hivern 2030, cosa que vindria a confirmar bona part dels arguments expressats en aquest editorial.
Publicat a Temps de Franja n.154, juliol 2022