Joan Coromines, el savi incansable
// Editorial
Amb motiu del Col·loqui o Simposi sobre Joan Coromines i la Ribagorça, organitzat per la Universitat de Lleida, l’Institut d’Estudis Catalans i el Centre d’Estudis Ribagorçans, que se celebrarà els propers dies 31 de maig i 1 i 2 de juny, en diverses poblacions de la comarca l’Alta Ribagorça —en el seu 30è aniversari—: El Pont de Suert, la Vall de Boí, Vilaller, de la part catalana, i Sopeira, de la part aragonesa, creiem oportú reivindicar, una vegada més, la importància del lingüista Joan Coromines i la seua relació amb les terres aragoneses de parla catalana.
Joan Coromines va tenir una acurada formació universitària, llicenciat en Dret i Filosofia i Lletres a Barcelona, i doctorat a Madrid amb un treball sobre Vocabulario aranés, llengua que coneixia prou bé. Més endavant la vida el va portar per Europa: Montpeller, Zuric, París, ciutat on al 1939 es va exiliar, i després va marxar a Amèrica: a la Universitat de Cuyo, Mendoza, Argentina, i finalment a la de Chicago, on va ser professor universitari, la qual cosa no li va impedir seguir la recerca sobre aspectes de la llengua catalana i recollir-ne els topònims o noms de lloc. Les enquestes fetes als informants es guarden en un cedulari de 36 calaixos amb fitxes ordenades, que són la base dels seus diccionaris etimològics sobre lla llengua castellana, catalana i occitana.
Joan Coromines amb un pastor, enquestat a Arcavell, Alt Urgell, el 1936. / Arxiu Fundació Pere Coromines
Amb les seves excursions, que el portaven des de les valls als cims de les muntanyes, practicava la seva relació amb la natura, i amb el seu treball de camp recollia els noms de lloc i de persona en les seves llibretes, on també anotava les paraules i experiències amb els informants que l’acollien pel seu camí. Així va aconseguir construir la seva obra magna, ben documentada, després de més de seixanta anys de dedicació des del 1931 fins 1994, amb l’ajut dels seus col·laboradors, L’Onomasticon Cataloniae, entre els quals hi va treballar el seu deixeble i catedràtic actual de la Universitat de Lleida, el Dr. Xavier Terrado. D’aquesta obra l’autor en va veure publicats set volums, dels vuit dels que consta.
De tots els articles i llibres de l’ingent Joan Coromines, ens referirem en aquesta ocasió al seu article “Els noms dels municipis de la Catalunya aragonesa”, publicat en la Revue de linguistique Romane, XXIII (1959),35-63, 304-338, i recollit en el volum II d’Estudis de Toponímia catalana, 1970, pàg. 43-141. En aquest estudi Coromines recull els noms de poblacions de les tres províncies aragoneses: Osca, Saragossa i Terol, de nord a sud, noms que usen els parlants de la Franja d’Aragó que parla català des de fa molts segles.
Joan Coromines presenta els seus estudis des d’un punt de vista científic on dona el nom de la població com és ara SANT ORENÇ, seguit del nom oficial: Santorens, la pronunciació popular demanada a vàrios informants de manera que sempre es comprova la vocalització més usada, per exemple, en el cas que ens ocupa la [e] és tancada [santoréns], la documentació de fonts antigues, Santi Orie(n)cij, any 1249, i l’origen etimològic del terme, que en aquest topònim prové d’un nom de persona llatí Aurentius. Aurens, Ourens, i nom d’un bisbe d’Auch, que fou sant; també a Osca un màrtir San Orencio.
L’autor romanista, coneixedor també de l’àrab i de l’indoeuropeu, escriu reflexions interessants sobre la llengua que es parla a totes aquestes poblacions que conformen la Franja i diu textualment “Una dotzena de mots semblants als castellans no canvien gens el fet que a Mequinensa, Fraga, Calaceit o Areny es parla el més bell i més pur catalanesc del món: la gramàtica i la fonètica locals hi són del tipus català normal, i així esdevé a la gran majoria d’aquestes comarques; el vocabulari i la sintaxi són sovint més purs o més arcaics que en el català comú […] “el parlar d’aquests pobles en conjunt és fondament català: la base articulatòria ho és absolutament a Aiguaviva, el lèxic catalanesc i ric i saborós a Sopeira” […] pàg. 47.
Més de vuitanta noms de les nostres terres, estudiats per un savi incansable, que va trescar per les agrestes muntanyes del Pirineu, per la Ribagorça, i per les terres planes de la Llitera, del Baix Cinca fins a la Matarranya, al qual mai agrairem prou el seu treball, que sovint passava de les catorze hores diàries…
Tags: Editorial
Trackback from your site.
