Fortalesa i esforç*

// Editorial

En començar el cap d’an tothom fa bons propòsits i ens sentim plens de fortalesa per a seguir en el camí que cadascú de nosaltres agafa en la seua vida. Som com arbres arrelats en la terra de distinta geografia, que van creixent, amb troncs més o menys retxos, amb branques i rames llises o entortilligades, amb fulles des del verd pàl·lid fins el verd intens, que es tornen grogues, ocres i roies en arribar la tardor, i, en gran part, cauen a l’hivern, excepte les dels arbres i arbusts perpètuament verds, que ni les ventades del nord ni les inclemències atmosfèriques remouen les fulles de les branques, talment l’ésser humà. Si els arbres resisteixen, nosaltres també forts com un roure davant les dificultats i entrebancs que trobem pel camí.

Roure de Sopeira. / Glòria Francino

Elaborar una revista de les comarques catalanoparlants d’Aragó és un repte que suposa treball i esforç per part d’un grup de gent que ens sentim identificats en una causa comuna: mantenir vives les nostres arrels lingüístiques i culturals, i això comporta alimentar bé cadascun dels nostres arbres dispersos de sud a nord, des dels pobles de Terol, passant pels de Saragossa i arribant als septentrionals d’Osca o viceversa. En arribar la primavera les fulles i les flors, indicadores del fruit proper, de la creativitat, de la cerca d’informació, d’històries de la gent, de notícies, de la redacció, de les fotografies, de la maquetació, del producte final en revista de paper o en la pàgina web perquè els puguin llegir els lectors. És un cicle vital que cal conrear amb dedicació.
Una de les característiques que ens uneix com a territori és que la gent dels pobles de la Franja enraonem català, amb les seues variants i diversitat pròpies de qualsevol llengua, fet enriquidor per a la societat en general: parlants, oients, escriptors, lingüistes… Com la llengua, essent un ens abstracte, que es materialitza en la parla —ja ho va dir Saussure— és viva i canviant en el temps, per a mantenir-la viva cal utilitzar-la a diari, de forma oral i de forma escrita. I també cal ensenyar-la i transmetre-la als nous parlants: a la canalla que va a estudi, al jovent als instituts, a la universitat, als parlants d’altres llengües maternes que habiten als nostre pobles i viles.
La informació ràpida que es transmet mitjançant les xarxes socials i la tecnologia —on sovint no es té massa cura dels aspectes ortogràfics i etimològics dels mots que parlem—, els canvis demogràfics, socials i ideològics del segle XXI no han de ser un obstacle per a l’ús de la nostra llengua. En la mesura de les nostres possibilitats, continuarem gaudint dels escrits en català que ens identifiquen: de la creació d’obres literàries i artístiques en general, de la literatura popular, de les tradicions, de la memòria oral, de l’onomàstica, de la naturalesa, del patrimoni i de qualsevol tema que sigui d’interès públic. Això ens esperona a seguir cercant en les nostres contrades motius per a comunicar-vos a Temps de Franja.
Tanmateix, tot això no seria possible sense gent implicada i col·laboradora en donar de forma altruista i generosa part del seu temps i de l’esforç que suposa escriure sobre temes que interessin i que tinguin difusió entre els lectors, ja sigui de la Franja o de qualsevol altre lloc on hi ha tanta gent espargida, originària o no dels nostres pobles. I sobretot que la saba primaveral impregni l’ambient de noves idees i de nova gent, que segueixin transmetent el sentir i la vida de la nostra geografia humana.
Un fructífer any per endavant a tothom!

*Publicat a Temps de Franja n.140, gener de 2019