Exili rural
Els pobles de la Franja estan tots considerats com a municipis dins del món rural, fins i tot ciutats amb una població més important com Fraga comparteixen els problemes habituals de les zones rurals i, encara que no ho paregui, perden població jove constantment.
Cada any grups d’adolescents marxen a Barcelona, Saragossa, Lleida o Madrid per estudiar i deixen la comarca on han crescut per accedir a un nou univers en teoria ple d’oportunitats. Molt sovint consideren que l’experiència és tan meravellosa que quan s’acaben els estudis l’opció de tornar a casa no és prou temptadora i decideixen continuar explorant món o buscar feina en una ciutat ben gran amb tots el serveis, les ofertes culturals, comercials i laborals que els interessa.
Aleshores, el poble només es visita per Nadal o per l’estiu i el més important és veure als amics i menjar a casa els plats de la iaia o de la mare. És evident que, a poc a poc, la vinculació amb el territori es va perdent per una qüestió de temps i d’interès. Quan el joves tornen només de vacances ho fan amb un altre ritme i no poden implicar-se d’una manera continuada a la vida del poble, encara que ho vulguin, potser només troben una estona per preparar les festes. Tota la seva energia la van invertint, com és normal, en els seus treballs i allà on viuen la majoria del temps. En conseqüència, el buit es va fent més gran cada any i les polítiques que s’apliquen per evitar-ho no són efectives ja que actualment els interessos generals no els trobem vinculats al desenvolupament del món rural, sinó del món urbà on qualsevol avanç pot ser valorat pel nombre de persones afectades. És una tendència a nivell mundial perquè des de fa uns deu anys la major part de la població viu a les ciutats. És el primer cop que això passa en tota la història de la nostra espècie, no és fàcil de gestionar i les conseqüències són molt profundes des d’un punt de vista antropològic.
I mentre els anys passen, els joves continuen marxant i els pobles es queden cada cop més buits i amb menys serveis. I aquesta és la clau que ningú no vol obrir: els serveis. Tot és molt car quan parlem del món rural, hi ha molt territori, poca gent i pocs vots. En conseqüència, els serveis públics costen molt de mantenir i una vegada eliminats no es recuperen mai. Així que ja se sap, hem de fer tots les maletes i marxar cap a les capitals, així l’agonia no durarà gaire i tots contents.
Si parlem sense ironia, l’única solució que funciona a dia d’avui, és la d’organitzar-se i treballar des del món rural. Una lluita continua i molt dura que no sempre dóna fruits. El nostre territori té moltes possibilitats i només coneixent-les i aprofitant-les es podrà sobreviure. El tema dels serveis és innegociable perquè no se’n pot perdre ni un més. El rendiment econòmic dels serveis públics al món rural, ni s’ha de plantejar, és immoral fer-ho. S’han de garantir i prou, els beneficis ja es trauran d’altres camps o es recuperaran millorant les gestions públiques o el control del frau fiscal. Salvar el món rural és un tema de decisió política i no cal anar a buscar solucions gaire lluny. Tenim el món rural francès i la seva gestió molt a prop i és veritat que també tenen problemes, però res a veure amb el cas nostre, res de res. Allà qualsevol poble té tren, metge, bar, botigues i, si ens descuidem, festival de jazz.
Aquest mes de setembre tornarà a marxar una fornada de joves a estudiar fora, molts no tornaran més que per Nadal, d’altres potser també per Setmana Santa i algun altre somniarà i voldrà treballar a casa o instal·lar una empresa al poble perquè n’ha vist les possibilitats. Tots haurien de tenir les mateixes oportunitats i malauradament la realitat ens diu que no és així perquè el punt de partida no és el mateix al món rural que a les ciutats. Per això parlem d’exili, perquè la decisió de deixar els pobles no sempre és voluntària, hi trobem molts factors combinats que la deixen moltes vegades com a l’única de les possibilitats.
Tags: Editorial
Trackback from your site.
