La gent pot quedar-se?

“La gent se’n va. Despoblació a la Franja” es titulava un Temps de Franja (n. 113, abril 2012), on lo “Tema del mes” era un documentat estudi del sociòleg Natxo Sorolla sobre les dinàmiques demogràfiques d’un cens franjolí de 48.514 habitants l’any 2011.

Estava lluny dels 60.000 enarborats com a reserva catalanoparlant, i encara més dels de principis del segle XX, abans de les onades migratòries de les gelades i sequeres dels anys 50-60 i l’atracció dels “polos de desarrollo” del franquisme.

La despoblació rural preocupa. És motiu de conversa dels que se queden, sovint pares de fills que han marxat. És estudiada per geògrafs, economistes i sociòlegs a les universitats. És objecte d’atenció a la premsa, en reflexions i reportatges escrits o filmats (p. e., Jordi Évole, Salvados, 12-3-2017). I ha propiciat iniciatives a les diferents administracions: la llei de comarcalització d’Aragó aprovada l’any 2006 per tal de vertebrar el territori; la “Ley para el Desarrollo Sostenible del Medio Rural” de 2007 del govern de Rodríguez Zapatero, dotada amb 1.800 milions d’euros, que volia incidir en comarques deprimides —i que Rajoy va aturar el 2011—; i la PAC (Política Agrícola Comuna) de la Unió Europea, unes ajudes per mantindre el sector primari, modernitzar les explotacions i desenvolupar indústries derivades.

DESPOBLAT DEL MAS DEL LLAURADOR, TERME DE VALLJUNQUERA

Les conseqüències han estat de diferent signe. Ha millorat en general la productivitat agrícola i ramadera i s’ha desenvolupat cert sector secundari agroalimentari (oli, vi, porcí…), però la mecanització ha canviat la necessitat de mà d’obra, menor, estacional i nodrida d’immigrants; en algunes zones s’ha escampat una agricultura intensiva, sovint en mans de grans empreses, amb les quals una explotació familiar no pot competir; i, en fi, certes normatives europees de control higiènic i sanitari han derivat en mesures dràstiques com tancaments d’escorxadors o han provocat despeses inassumibles als particulars. Al mateix temps, han anat desapareixent tallers de confecció o d’altres manufactures per la deslocalització cap a països del tercer món, afectant sobretot les dones. D’altra banda, ha sorgit una oferta turística de cases rurals i restaurants, molt notable a les zones més pintoresques –lo Matarranya, comparat amb la Toscana!—, amb un risc inherent de convertir-les en parc temàtic d’anar i tornar per a ús d’urbanites. I, amb les segones residències, a perill d’una urbanització excessiva que pot desencadenar problemes de sostenibilitat.

Sens dubte ha millorat lo nivell de vida. S’ha incrementat l’oferta cultural gràcies a l’acció comarcal o l’associacionisme local, sense comparació, però, amb l’oci i les llums de la ciutat. S’han creat centres de Salut i hospitals comarcals, com també una frontera sanitària entre el Baix Cinca i Lleida, i a l’Hospital d’Alcanyís falten metges de diferents especialitats a banda d’alguns aparells per tractar malalties de llarga duració. L’extensió de l’educació obligatòria fins als 16 anys i la continuació dels estudis als instituts d’Educació Secundària pròxims ha facilitat l’accés a la Universitat dels jóvens en una proporció molt superior als seus progenitors, i així ocupen llocs de treball qualificats en centres urbans o ho intenten. Hi ha carreteres noves, amb traçat i articulació desiguals, i sobretot estacions i trens suprimits o en mal estat i línies indirectes d’autobusos, de manera que no és fàcil moure’s pel territori, ni tampoc treballar a una ciutat i viure al poble o viceversa. I si algú pretén “quedar-se” inscrit al cens local, la competència de polítiques de captació de població d’ajuntaments com Saragossa —cada dia més gran—, amb incentius o traves, ho fa impossible.

Entre els encara residents la natalitat és baixa, dins de la tendència general a Espanya. I resulten incertes la permanència de “neorurals”, procedents de ciutats o de països freds, sense arrelament al territori ni mitjans de producció; i la dels jubilats retornats, que dura mentre no necessiten una atenció especial. Ponts laborals, vacances i festes locals mantenen lo contacte de familiars i amics separats, juntament amb iniciatives que recuperen tradicions –lo ball dels totxets de Camporrells— o en creen de noves –la sartanè maellana, enguany ja a la XIV edició—, però són només una il·lusió comunitària, que té poques possibilitats de perpetuar-se entre les segones generacions, sense els vincles afectius dels nascuts al poble.

Qui pot quedar-se? Qui tingue treball en qualsevol dels sectors, des del primari al terciari, també professions liberals i tècniques, a part dels funcionaris, que apostin per desenvolupar activitats professionals al territori. Calen per això idees, ganes, recolzament oficial i unes vies de comunicació eficients. D’ací derivarà la creació dels serveis que permeten la vida quotidiana.

Foto: ©Carles Sancho Meix