Diferències, filologia i psicoanàlisi

// Editorial

Cada llengua està formada per tres nivells d’anàlisi: fònic, morfosintàctic i lèxic-semàntic, i cada un presenta diferències dialectals: entonació i variants fonètiques al primer, un sistema verbal o pronominal particular —bàsicament— al segon i la varietat de vocabulari al tercer. La norma, dictada per les acadèmies o els models cultes, unifica la dispersió al mateix temps que recull la possibilitat de variants, mostra de riquesa. Un argentí o un uruguaià poden dir vos i ustedes en lloc de tú i vosotros, i pollera a la “Falda externa del vestido femenino”, pronunciant la “ll” de manera característica —“yeísmo rehilado”—. Les normes actuals miren d’evitar imposicions centralistes, quan abans, per posar dos exemples, imposaven l’espanyol de Castella a les variants meridionals o americanes i es preferia l’anglès britànic a l’estatunidenc. Alguna reminiscència sempre queda, perquè fa poc l’accent de la ministra María Jesús Montero ha generat comentaris intransigents a la diferència andalusa.

Al català, que va emprendre la seua normalització de manera tardana, amb Pompeu Fabra, l’escola i sobretot la televisió han difós un model bastant barceloní —amb la seua pronúncia neutra, sacrificadora de fonemes—, que alguns parlants han decidit adoptar en substitució de la parla d’origen. Fora de Catalunya, diversos models: l’Acadèmia Valenciana (AVL) és garantia de la unitat de la llengua i alhora de les seues especificitats, per damunt de pressions negacionistes; mentrestant, les Balears han demostrat la conservació vigorosa de les peculiaritats illenques sense qüestionar mai l’autoritat de l’IEC. A la Franja, lo català viu precari patint la condició de llengua minoritària a Aragó, objecte de lluites polítiques i dependent dels canvis de Govern. Sense un marc legal estable, l’amenaça “catalanitzadora” envers les variants locals s’ha esgrimit com excusa de mal pagador per evitar la seua presència normalitzadora en tots los àmbits vitals, més enllà del familiar i privat. Algunes victòries s’han obtingut, gràcies a la lluita dignificadora de les associacions culturals, però lentes i minses, en passos avant i enrere: senyalització vial, mostres als mitjans de comunicació, premis i publicacions amb suport oficial, i una assignatura a l’escola amb moltes condicions.

L’anomalia d’esta situació ha quedat ben manifesta en una interessant iniciativa dels alumnes de Català de l’Institut Baix Matarranya de Maella en motiu del 23 d’abril, Dia Internacional del Llibre: un vídeo on llegien versos de Desideri Lombarte en homenatge als seus iaios, il·lustrat amb fotos en blanc i negre d’aquelles vides i Miquel Blanc cantant de fons lo memorable “Me n’aniré” del poeta pena-rogí. Lo resultat és excel·lent en propòsit, continguts i execució, fruit de moltes hores de treball de la professora i dels participants. Lingüísticament, la norma emprada és la central, unificant elements gramaticals com los determinants —el i no lo, seva i no seua—, però també la pronúncia: celebrar amb una “r” final que no sona; Alt amb una “t” esforçada, que sempre es relaxa; no s’apitxa joventut; i en fi, resulta impossible identificar si els lectors són de Maella —amb la característica “e” oberta—, de Favara o de Nonasp. La lectura, evidentment, respecta el text i així desplega el ric vocabulari matarranyenc dels versos seleccionats.

A l’entorn de recepció immediata del vídeo, en diferents franges d’edat, no ha causat estranyesa esta pronúncia, i inclús la justifiquen. No per una defensa purista de la norma central sinó perquè la matèria d’estudi és Català, és a dir, un sistema lingüístic diferent del que els alumnes tenen com a llengua materna: maellà, favarol o nonaspí, les tres parles locals que conviuen a l’aula, i que ells consideren llengües autònomes, sorgides per generació espontània sense pare i mare, diferents del català de Fabra i del de Desideri.

Tanta preocupació dels polítics i legisladors de la nostra comunitat per patrimonialitzar el nom de la llengua amb complements (“catalán de Aragón”) o ocultar-lo en perífrasis (“lengua aragonesa propia del área oriental”, o LAPAO); tanta campanya de grups reaccionaris defensant —en castellà— lo “xapurriau” per por del “català” de fora; i ara resulta que els xiquets franjolins se matriculen de bon grat beneits pel “pin parental” —l’assignatura Català és optativa— en una llengua que creuen aliena i, per tant, pel seu prestigi i utilitat, vinculada a una Catalunya amable.

És un subterfugi difícil d’explicar, que mostra, per un costat, l’orgull per la llengua materna, atomitzada i autosuficient, que es denomina, segons zones, de manera antifilològica (xapurriau al Sud) o amb termes locals a manera d’eufemisme (des de la part baixa del Matarranya amunt: favarol, fragatí, lliterà…). Per un altre, evidencia el complex d’inferioritat de no creure-la apta per ser una assignatura com cal, només instrument comunicatiu d’anar per casa. Així, implícitament, los parlants poden preservar la seua aragonesitat políticament correcta desvinculant-la de la matèria que estudien. No necessitam filòlegs sinó psicoanalistes.

Vídeo l’IES Baix Matarranya (a Facebook):

https://www.facebook.com/100009118527680/videos/2487685671545359/

L'IES Baix Matarranya de Maella. / IES Baix Matarranya

Logo de l'IES