L’anomenada Depressió Aïllada en Nivells Alts (DANA) s’ha convertit en un fenomen meteorològic recurrent que causa impactes devastadors, amb fortes pluges, inundacions i conseqüències greus per a la vida humana, les infraestructures i l’agricultura. Aquest acrònim quedarà gravat durant molts anys al nostre imaginari, després de tot el que ha passat a València aquests darrers dies, i malauradament prendrà força en el nostre diccionari de catàstrofes naturals
Ara mateix, es poden escriure moltes coses sobre aquests fets: hi ha articles que analitzen la gestió, editorials que critiquen, columnes que elogien i unes xarxes socials bullint nit i dia on es barregen veritats i mentides. Les opinions es poden compartir o no, però les dades científiques són innegables i no es poden ignorar com si fossin una apreciació subjectiva d’una determinada persona. I per això mateix, hem de destapar-nos les orelles i escoltar els arguments que afirmen que la crisi climàtica és la causa subjacent que intensifica els fenòmens extrems com ara la DANA. Aquestes depressions es formen quan una massa d’aire fred queda aïllada a gran altura i entra en contacte amb l’aire càlid i humit de la superfície. Les diferències extremes de temperatura i humitat entre aquestes masses d’aire provoquen precipitacions torrencials que, a València, s’han tornat cada cop més freqüents i violentes.
Hem de tenir clar que aquests fenòmens no són una anomalia, sinó que són símptomes de l’alteració del sistema climàtic i, en conseqüència, el clima mediterrani es torna cada cop més imprevisible. Però no només estem davant d’un problema meteorològic, sinó que també és un fenomen social, ecològic i econòmic. Les zones afectades han quedat completament destruïdes i el més greu ha estat la pèrdua de vides humanes. Estem al segle XXI, en un país europeu modern i tecnològicament potent, i una DANA ha matat gairebé 250 persones, de moment, ha desfet carreteres, ha enfonsat cases, ha tallat vies de tren, ha deixat la zona sense llum ni aigua potable… La situació és desoladora i la impotència que sentim com a éssers humans hauria de portar-nos a exigir un canvi, a obligar a fer les coses d’una altra manera per evitar que una catàstrofe com aquesta es pugui repetir.
Es necessita repensar el model econòmic que sustenta la nostra societat, perquè no és suficient confiar només en solucions tecnològiques per pal·liar els danys; cal una transició energètica completa, fomentar una cultura de la sostenibilitat i integrar la protecció ambiental en les polítiques públiques, promovent, entre altres aspectes, una planificació urbana que pugui minimitzar els efectes de les tempestes. Aquest model ha d’incloure la participació ciutadana, educació climàtica, i una visió de llarg termini.
La ciència ha posat sobre la taula els riscos del canvi climàtic, però és la societat en conjunt qui ha d’assumir la responsabilitat d’actuar per mitigar-los. El missatge és clar: la crisi climàtica no és una amenaça llunyana; ja és aquí, i s’intensificarà si no s’actua amb determinació.
Però ara mateix, el primer és acompanyar i ajudar les persones que han patit aquesta desgràcia. El dolor és molt fort i les conseqüències a les seves vides no podran esborrar-se mai, així que no podem tornar a tancar el ulls quan les càmeres marxen, perquè aquestes persones són el recordatori de la nostra fragilitat i de la urgència d’una acció climàtica efectiva.
Els sediments vessats al mar Mediterrani són perfectament visibles en aquesta imatge de satèl·lit // Lauren Dauphin/NASA Earth Observatory
Publicada a Temps de Franja n. 163, novembre 2024