Cap d’an 2022*

Ni-nou, ni-nou,
ja som a l’any nou.
Mossèn Anton Navarro,
«Cant de Cap d’any»,
La balada de l’hivern

Cap d’an! quan ja l’home dels nassos ha passat pels pobles de l’Alta i Baixa Ribagorça, per la Llitera, pel Baix Cinca, pel Matarranya, fem una gavella de desitjos per seguir lluitant pel nostre patrimoni material i immaterial, com és ara la llengua catalana amb les seues variants que ens agermana i la seua literatura, amb el suport de l’Acadèmia Aragonesa de la Llengua.

A la cistelleta de ninou, antiga tradició ribagorçana, on els minyons i mossetes passaven per les cases de padrins, parents o amics a demanar el ninou i els hi posaven gormanderies, nous, figues seques, el que hi havia a les cases… Ara, però demanem altres coses:

Voldríem el tovalló de les encantàries per a una economia adequada i digna a les necessitats dels habitants de muntanya i del pla, de poblets a punt de desaparèixer perquè hi ha una població envellida i els joves no hi tenen mitjà de vida, a ciutats o viles, on hi ha gent necessitada per dificultats en el món del treball.

Voldríem que es respectés la natura i el medi ambient en tots els seus àmbits: amb la neteja de les lleres dels rius, amb la promoció de conreus i granges sostenibles, amb la cura del nostre entorn i amb l’aprofitament dels recursos de proximitat. És la manera de gaudir de l’espai natural i cuidar-lo per a les properes generacions.

L’hivern és llarg i el gener, un mes prou fred, sobretot la setmana dels sants barbuts, per poder contemplar la neu que s’estén com una capa blanca per les serralades dels Pirineus, per la muntanya de Castanesa, zones esquiables, indrets per fer senderisme, roques especials per escalar, racons del paisatge que permetran sentir un plaer immens en el present i en el record. Temps de seure al banc del foc i atansar les mans a les flames que es desprenen de la llenya, amb lleus cruixits de vida escapçada per la destral o la màquina serradora, mentre les espurnes s’enfilen xemeneia amunt, mentre pensem en la vida del pastor, que s’ha tornat més casolà, i el bestiar aturat als estables.

Quant temps els queda als ramats de vaques, ovelles, crabes, cavalls, de viure i péixer pels prats dels Pirineus? Quantes anyades es conrearan les terres que s’han sembrat a la tardor? Quants cavaran l’hort que proveeix el rebost? Serà el turisme l’únic recurs que abastirà l’economia de les contrades rurals pirinenques o de qualsevol altra geografia?

No tot és bucolisme, des de fa dos anys la pandèmia ho ha capgirat tot, el COVID s’ha convertit en una malaltia incontrolable, afatxosa, que ha causat moltes morts, de recordats amics col·laboradors, de gent coneguda i anònima: a tots els tenim a la memòria. Esta pesta és canviant, com la vida mateixa, i ens està demostrant que no dominem pas el món i cal ser resilients.

Recordant Jacint Verdaguer i els seus escrits quan va pujar a l’Aneto, acompanyat d’un bon guia els dies 21-23 de juliol de l’any 1882, t’adones del perill que va suposar per a aquells dos homes caminar per aquelles muntanyes sense les comoditats dels excursionistes del segle XXI, i tot i aixì, se’n van eixir, van aconseguir saltar les escreballes, les esquerdes de les roques i les geleres, que Verdaguer mai havia vist ni trepitjat. Va descobrir i admirar la bellesa de la natura i alhora els perills que comporta, i ens va deixar un quadern exquisit de les seves excursions.

Així, Temps de Franja, entre boscúries i nits estelades d’hivern, us porta la revista de catalanoparlants d’Aragó, amb l’objectiu de mantenir viva la nostra cultura.

Comadelo (Montanui) / Toni Gimeno

---

*Publicat a Temps de Franja n. 152, gener de 2022