El primer número de la revista Temps de Franja va veure la llum el novembre del 2000. Naixia de la suma d’esforços d’associacions com Ascuma i l’IEBC, després d’un seguit de publicacions efímeres —Desperta ferro!, Batecs, Sorolla’t…— que demostraven una necessitat latent: donar una veu pròpia i cohesió a les comarques de parla catalana d’Aragó. La iniciativa va ser projectada per Josep Galan, prenent com a model El Temps valencià, amb la intenció clara de crear un mitjà de comunicació sòlid: deu números anuals i un consell de redacció representatiu de cada comarca: la Ribagorça, la Llitera, el Baix Cinca i el Matarranya. Vint-i-cinc anys després, un tret seu ben admirable és, precisament, la seua continuïtat.
Una persistència que és un acte de resistència. La revista ha sobreviscut gràcies a les quotes dels socis, a l’esforç desinteressat dels col·laboradors i a una publicitat molt ocasional, sense haver rebut mai cap ajut del govern d’Aragó, malgrat representar un exemple únic de periodisme en català al territori. Ha degut i ha sabut adaptar-se: el 2012 va canviar de disseny i freqüència, implantant un sistema mixt de quatre números impresos i quatre digitals; el 2018 va substituir estos darrers per butlletins electrònics. I ha crescut amb suplements bianuals com el literari Styli locus (des de 2009) o l’escolar Temps d’Escola (des de 2016), ampliant el seu abast i propòsits. En el número 147 commemoratiu, “Vint anys de vida”, publicat el novembre de 2020, un editorial triple dels presidents de les associacions editores: Joaquim Montclús (Ascuma), Pep Labat (IEBC), juntament amb Artur Quintana (president d’ICF), deixava nova constància del compromís col·lectiu i del valor simbòlic d’una publicació feta des del territori i per al territori.
La seua veritable fita va més enllà. Tal com recordava Pep Labat en el número del 20è aniversari, citant Maria Aurèlia Capmany, la paraula té el poder de crear allò que ja existia. I Temps de Franja, encomençant pel seu nom, ha donat entitat i consistència al concepte de “Franja”. Un terme que, encunyat als anys 80, ha fet fortuna i s’ha imposat més enllà de l’àmbit activista o acadèmic. És esta “capacitació” d’una realitat la que fa nosa. El passat 9 d’octubre, l’actual president d’Aragó, preguntat a un fòrum del diari La Vanguardia sobre la situació lingüística a la “Franja de Aragón”, va rectificar: “Aragón oriental. No nos gusta la Franja”. Va evitar el polèmic i risible acrònim LAPAO, al·ludint a “modalidades lingüísticas” sense nom i a la llibertat d’anomenar les llengües —algunes, és clar—, aliè a qualsevol preocupació cultural i la política de normalització que demana l’estatut d’autonomia. Davant d’esta negació, la revista s’alça com a testimoni i eina de vertebració d’una identitat en un territori invertebrat.
Durant tots estos anys —ho sintetitzava el número “Vint anys de vida”—, Temps de Franja ha anat teixint este propòsit: un recorregut comarca a comarca per l’estat del català i la lluita per dignificar-lo sense aconseguir l’oficialitat, com també l’evolució econòmica i l’impuls cultural i turístic, problemes com la pèrdua de població o el de l’aigua i les noves amenaces (macroparcs eòlics, macrogranges…). La revista ha estat el notari de tot plegat.
Ara, en el seu 25è aniversari, cal preguntar-se fins on arriba realment la seua veu. La seua distribució és reduïda, en un entorn mancat d’una xarxa de quioscos i llibreries i una limitada presència a les biblioteques, enmig de la crisi de la premsa escrita i amb un creiximent de models polític-socials de signe castellanitzador. Contribueix encara als objectius que es va marcar? És el moment de reflexionar sobre com ampliar l’abast, com atreure les noves generacions i com mantenir viva esta veu coral que, des del 2000, ha fet del periodisme una forma de servei, de consciència crítica i d’autoafirmació col·lectiva.
Vint-i-cinc anys després, la Franja continuarà existint si la diem, l’escrivim i la fem visible.
Publicat a Temps de Franja n.167, novembre 2025