Resposta a la carta oberta a Javier Lambán

Resposta a una carta publicada a TdF digital a final de novembre, signada  escrita per Xavier Díez, Secretari de Relacions del sindicat de l’ensenyament majoritari a Catalunya USTEC·STES (IAC), amb el títol de “Carta Oberta a Javier Lambán”.

Des de la posició de valorar la llengua, la cultura, els territoris i les persones de la Franja de transició de Catalunya amb Aragó, i amb tot el respecte per a les 17 Comunitats Autònomes de l’Estat Espanyol amb la seva idiosincràsia, així com amb el convenciment que per valorar tot això no fa falta separar-se dels altres, sinó que el que s’hauria de fer és millorar el que calgui entre tots,

Opino

Que els comentaris de Javier Lambán respecte l’adoctrinament català i les seues desqualificacions gratuïtes són totalment desafortunades, com ho són també tots els intents de negar la realitat i posar entrebancs a la catalanitat existent en esta zona d’Aragó, fins a l’extrem d’inventar-se un LAPAO sense cap fonament, sent molt natural que hi hagi zones de transició entre territoris i cultures. Tot això es criticable i cal plantar-hi cara.

Però també es cert que des de la posició separatista i els seus defensors no ni ha ni la mes mínima autocrítica sobre idees i actuacions poc obertes i poc oportunes.

En primer lloc, l’independentisme és un error, ja que tant individualment com socialment tothom necessita dels altres. Mes aviat és una postura de “lo meu per a mi” que no té gaire a veure amb criteris progressistes.

En segon lloc, el separatisme no es compartit per tot el poble, ni tothom considera que l’autodeterminació sigui un dret inqüestionable. On comença i on acaba un poble? Què és el que s’ha de determinar? A Catalunya hi ha una varietat de gent i de maneres de pensar, fins i tot de cultures. Només en un bloc de pisos hi ha gent de tota mena, africans, sud-americans, gent de diferents comunitats espanyoles. I no diguem en tots els barris i totes les ciutats.

En tercer lloc, l’anomenat “procés” ha tingut molts episodis qüestionables, començant per un referèndum plantejat de manera unilateral i sense cap garantia de legalitat. Els que el van plantejar sabien, o havien de saber, a què exposaven a les persones que se’ls van creure. (Sobre les actuacions a cop de pal de la policia, també es pot dir que això sembla neandertal; amb tantes tècniques que hi ha podien ser mes moderns, però mes val no donar idees, a tots el països ho fan igual.)

Tot ha estat prou criticable des del començament del “procés”. S’haguessin pogut posar sancions més oportunes que no pas les dures presons, s’ha perdut massa temps per prendre resolucions i s’han dictat sentències exagerades a més no poder, que no ajuden a resoldre el conflicte. I no diguem resolucions judicials esbiaixades que no agraden ni aquí ni allà.

Per acabar-ho d’arreglar, hi ha un President que només fa crides a la desobediència, quan ell mateix no inspira cap tipus de credibilitat per a que l’obeeixin.

Voldria acabar esta carta amb una queixa de protesta pels insults i desqualificacions que circulen per les xarxes entre les parts que pensen diferent, amb una tendència a qüestionar contínuament l’equilibri, la salut i l’intel·lecte quan no se’ls hi dona la raó, desqualificant tothom que no pensa com ells.

Seria de desitjar que aquest 2020, amb uns números rodons tan ben posats, porti ordre i organització eficaç a aquest desgavell. Ens ho mereixem.

Josefina Motis. Gener 2020.