Paraules*

En el meu periple aragonès m’he trobat algunes persones preocupades per la llengua. Vull dir preocupades no pel seu esdevenidor, sinó de les formes diverses que pren a les nostres viles. La peculiar (per dir-ho d’alguna manera no gaire depriment) situació del nostre petit idioma, ja ho porta, això. Jo mateix en sóc un exemple. Des del moment en que vaig iniciar l’aventura de llegir-lo i escriure’l, m’he convertit en un furgador de les seues entranyes. El plaer de trobar una nova paraula, cercar-la al diccionari, veure’n els sinònims i observar-ne l’ús. Hi ha d’altres maneres d’afrontar aquest tema de la riquesa del nostre idioma. Una situació recurrent als nostres pobles és “això no es diu, aquí” (aquesta frase, per exemple, pot tenir diverses variants, depenent de la procedència de la persona: això/açò, aquí/ací, es/se). Com si aquest fet determinés que la llengua és una altra. Em temo que aquesta reacció és deguda al sentiment que tenim una llengua tan menuda, tan reduïda, que no en concebem totes les variacions que ens brinda. Com sempre dic, per a entendre-ho només cal comparar-ho amb el que passa al castellà: quan algú sent o llegeix una nova paraula en castellà, ni li passa pel cap que es tracti d’un altre idioma. Senzillament diran (i amb raó) que el castellà és una llengua rica i variada. I la nostra?

Raimon Lamora Salvador, Finestres

*Publicat a Temps de Franja n.140, gener de 2019

Share this...

Twitter

Facebook

Email