Amb totes les alarmes planetàries activades, les Nacions Unides, que adverteixen de la urgent necessitat de reduir l’escalfament global del planeta i una crisi econòmica endèmica, l’única cosa en què han pensat els polítics és preparar una candidatura de Jocs Olímpics d’hivern al Pirineu. Jo penso que en aquests temps en què la neu es resisteix a caure i la majoria de pistes d’esquí s’alimenten de potents canons generadors de neu artificial i devoradors d’energia i de reserves d’aigua; res hi ha més absurd que plantejar un esdeveniment mundial d’aquesta mida als Pirineus.
Però, a part dels suposats valors que defenen aquests projectes, em preocupa el gran silenci que hi ha hagut al voltant d’aquesta idea. No sé si per l’habilitat demostrada pels polítics aragonesos i catalans a transformar tot el que toquen en una estúpida baralla de galls o perquè el tema no interessava, però han volgut tapar la possible dissidència i ens han fet mirar cap a un altre lloc.
Jo penso que en lloc de per a uns Jocs Olímpics, els diners de l’organització podrien servir per a desenvolupar una cobertura sanitària primària efectiva, per a la recuperació dels serveis d’ambulància, per a desenvolupar una economia d’acord amb el territori, per a evitar el tancament d’escoles, per a afavorir els programes educatius a món rural, per a crear alternatives d’oci actiu als pobles, per a millorar els serveis públics en general. N’hi ha milions de coses a fer abans d’invertir diners en els Jocs Olímpics i els polítics haurien de saber que el seu temps també és or i que abans de sortir a inventar guerres entre veïns, haurien de dedicar-se a treballar per la ciutadania, a treballar per projectes útils i realistes. El senyor conseller d’ensenyament, cultura i esports, encara que aquesta setmana tothom parli d’ell com a «conseller d’esports» té molta feina per millorar el sistema escolar aragonès, podria començar per intentar-ho.
Belén Fullola Albá
Publicat a Temps de Franja n.154, juliol 2022