Miguel Ángel Berna i la jota tradicional*

Escolto amb atenció les reflexions de Miguel Ángel Berna, aconvidat a impartir una conferència a la Universitat Rovira i Virgili. Molt reconegut, acumula una experiència de més 40 anys als escenaris de tot lo món ballant jotes i creant espectacles admirables. La jota tradicional va ser aniquilada durant los quaranta anys de dictadura, i lo que queda es “postureo”: balls acrobàtics i rígids, amb balladors distants entre sí, els quals, disfressats sobre un escenari que els separa del públic, se mouen marcialment al compàs d’una instrumentació reduïda a guitarres i bandúrries, com de “tuna”. Tot, inclús la mitja rissa a les seues cares, és artificial. Balladora infantil a la rondalla de la meua vila, me sinto reconeguda en les seues vivències primeres al barri saragossà de Santa Isabel. És la trajectòria d’una traïció, suplantadora absoluta de la tradició, que ha acabat fent creure com a autèntica la jota que ara es balla al mig de les nostres festes. Ningú, ni jo ni els més vells, educats pels Coros y Danzas de la Sección Femenina, ham conegut mai la jota popular que agermana a tots, participatius i pròxims, a la plaça pública. La conseqüència és tràgica, i no només per la pèrdua cultural, sinó també perquè el ball que els aragonesos reconeixen com a seu ningú no el sap ballar (fora dels que han deprés coreografies), i si algú sapiere, no trobaria cap espai ni ocasió per a fer-ho. És ja un procés irreversible?.

María Dolores Gimeno, Maella

Publicada a Temps de Franja n. 144, gener de 2020