Aquest cap d’any, un dels amics que pertanyem a un xat de gent del poble, tots emigrats a la ciutat, ens va felicitar amb la frase «Feliç dia de l’home del nas!». Aquest crit em va fer remoure inquiet al seient i va despertar en mi un seguit de records envers aquesta celebració que tenia llargament oblidats.
El record més antic que conservo d’eix dia deuria tindre 3 o 4 anys. Encara vivíem al poble. La nit abans, a l’hora de sopar, lo pare em va explicar amb pèls i senyals qui era l’home dels nassos. «Sol ix al carrer lo darrer dia de l’any i té tants nassos com dies té l’any».
Gairebé no vaig poder dormir aquella nit pensant que potser el dia següent tindria l’oportunitat de veure voltant pels carrers del poble aquella criatura tan extraordinària i monstruosa de la que em va parlar lo pare. Me la imaginava com un ésser amb el rostre ple de centenars de grans de la mida d’un nas cadascú.
Un cop vaig acabar d’esmorzar, aquell 31 de desembre de la meitat dels anys 50 no vaig desempegar la cara, el front ni els ulls dels vidres de la finestra de la tribuna de casa intentant esbrinar qualsevol indici del pas pel meu carrer d’aquell personatge misteriós.
Un moment donat vaig observar una caterva de xiquets que baixaven en alegre comitiva per l’Avinguda de Sant Antoni en direcció al carrer del Portal i el casc antic.
—Mare! —vaig cridar— baixo al carrer a veure si trobo l’home dels nassos!
Amb el permís de la mare, em vaig sumar al grup de nens que buscaven la mateixa estranya criatura que jo. Quan arribàvem a la plaça d’Andrevet (ara plaça del periodista Joaquim Ibarz) uns vells que estaven asseguts a un banc de pedra apegat als murs de les cases ens deien: «Ara mateix ha passat per aquí en direcció a la plaça de missa. Si correu una mica l’acaçareu».
Vam recórrer, cames ajudeu-me, lo carrer Major i vaig veure, recolzada a la barana del seu balcó, la meua iaia Elena, la qual em va cridar excitada: «Corre, corre, Felip, que ja haurà arribat a la plaça de l’Ajuntament».
L’home misteriós tampoc estava allí. Alguns components de la mainada, los més granets, van continuar la seua persecució pel carrer de l’Horta. Jo, cansat per la correguda i per l’excitació, vaig seure al branquil d’una casa de la plaça. Estava decebut per no haver trobat l’home dels nassos, però tenia la ferma il·lusió de trobar-lo l’any vinent.
Felip Berenguer
Publicat a Temps de Franja n.168, gener 2026