Gran Recapte 2018
Menús temàtics dela Fàbrica de Solfa

La porta del Parrissal

És una idea comunament acceptada que l’art només ho és quan esdevé capaç de promoure o remoure sentiments. I quan Magritte ens va dir allò de “Ceci n’est pas une pipe” ens advertia que cal no confondre la realitat amb la seva representació, la funcionalitat amb el símbol. Un meló al prestatge del nostre frigorífic, és un meló. Un meló esberlat damunt d’un pedestal exhibit al MOMA enmig de fortes mesures de seguretat, compleix una altra funció. Quan el passat mes de juny vaig afegir-me a les signatures per demanar l’eliminació de la porta d’accés al camí del Parrissal, col·locada per sorpresa per l’Ajuntament de Beseit, no vaig ser prou perspicaç per adonar-me de la grandesa de la jugada.

I va ser fa pocs dies, un matí que vaig sortir a córrer a punta de dia quan, de cop, ho vaig veure clar. Anava pel camí del Parrissal mentre recordava haver llegit que la porta s’obria a les 09:00h. Devien ser vora les 08:00h i corria pensant que, com la porta estaria tancada, en arribar-hi giraria cua per tornar a Beseit. Vaig arribar al darrer aparcament per a vehicles i encara no hi havia ningú. I vaig seguir camí fins arribar a la porta que, per sorpresa meva, era ben oberta. Ja de retorn cap a Beseit anava donant voltes a la qüestió, sense acabar-ho d’entendre. Fins que, de sobre, potser per una hiperoxigenació neuronal deguda als nítids aires del camí, vaig veure aparèixer davant meu un enorme rètol de neó que, amb lletres de color verd fosforito, m’advertia: CE N’EST PAS UNE PORTE.

Algunes persones del poble em van confirmar posteriorment que la porta roman sempre oberta. Allò que anomenàvem “la porta” és, en realitat, una escultura perfectament harmonitzada amb l’entorn, una “porta oberta al Parrissal”. I vist això, vull expressar la meva felicitació a l’Ajuntament de Beseit, per tan reeixida idea. Perquè està bé destinar els recursos a la restauració de façanes, paviments i camins, però crec que és també un noble propòsit el de contribuir a apujar el nivell, educant la sensibilitat a formes diferents de percebre el nostre privilegiat entorn. I l’art és sempre un bon camí.

I com que els humans som sovint ben rars, qui ens diu que no arribarà un dia, d’aquí a cinc o deu anys, que alguns dels visitants que arribin a Beseit ho facin amb la decidida intenció de visitar, ja no els encants del Parrissal, sinó simplement “la porta”. I ho podran fer a pleret, sempre que prèviament hagin obtingut el seu “tique”, naturalment.

Josep Carbonell Mestre. Barcelona/Beseit

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

  • Avatar

    Àngels Graells

    |

    Trobo que és un escrit genial i irònic per a ironitzar sobre l’actuació caciquista i prepotent d’un Ajuntament que ha pretès tancar el pas a una zona natural. I excusar-se en la pandèmia del Covid per justificar allò que és del tot i njustificable. Està ben clar: qui paga passa per la porta i per art de màgia, ja no és susceptible d’encomanar el virus…

    Respondre

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: