Esclaus de les noves tecnologies*

I sí. Ho he de reconèixer. M’he convertit en el tipus de persona que sempre he odiat. D’acord. I sense que valgue d’excusa. Trencaré una llança a favor meu. Com va dir Charles Darwin: “l’espècie més forta no és aquella que sobreviu ni tampoc la més intel·ligent, sinó aquella que respon millor als canvis”. Per tant, o ens adaptem, o morim. És l’únic escut que justifique el meu pecat capital, la llum esperançadora que pot purificar la meua ànima pecaminosa per a escapar del purgatori. Em sento el Dark Vader de la cultura. Efectivament, m’he passat al ‘lado oscuro’. M’he passat al ‘e-book’.
Tot i el nostre ADN rural, som esclaus de les noves tecnologies. Així va quedar demostrat el passat 20 de gener, lo dia del meu aniversari, quan la llevantada va descarregar més d’un metro de neu en alguns racons del Matarranya. A les maleses i els quantiosos danys que poc (o gens) van sensibilitzar el govern de Madrid, hi són los maldecaps derivats del temporal. Pobles que van estar més de tres dies sense subministre elèctric, sense senyal telefònic, sense cobertura mòbil i amb una vida completament alterada. I és que a dia d’avui, sense llum, sense internet, no som ningú. No ens podem fer ni unes sopes escaldades.
Los meteoròlegs van avisar d’una llevantada que podia ser històrica: no es van equivocar en lo seu diagnòstic. La nevada va ser d’aquelles que, si no es torne a repetir, tampoc passarà res. Davant d’un temporal d’esta magnitud, i davant les alertes, tot veí i tota administració es va intentar avançar a les amenaces. Les màquines llevaneus, preparades per a treballar. Los consistoris, preparats per atendre als seus veïns. Lo rebost, ben ple. I els animals, ben arrecerats al corral. Tot Déu va treballar davant dels imprevistos. Tots excepte Endesa, que una vegada més va arribar tard i va deixar tirats als seus clients del territori.
Han passat dos mesos des d’aquella nevada. Coberts de Glòria. Mai millor dit. A dia d’avui, les granges ensorrades pel pes de la neu, los pavellons i museus afectats pel temporal, les vies de comunicació i ponts danyats per la crescuda dels rius i barrancs, són la cara visible d’un paisatge castigat pel temporal i la desídia d’una administració que, sempre amb bones paraules, s’ha oblidat de natres. I jo, mentrestant, preocupat perquè el ‘e-book’ m’ha captivat. Ara bé. Siguem sincers. Durant els tres dies que vam passar a les fosques, era l’única manera de llegir una mica i evadir-nos d’una realitat gens fàcil.

Rubén Lombarte. Pena-roja

*Publicada a Temps de Franja 145, abril 2020