Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

Bona faena*

A Aragó s’ha fet una bona faena, m’atreviria a dir que excel·lent, associant la nostra llengua (tant o més aragonesa que el castellà, no ens n’oblidem) a una determinada tendència política o fins i tot a un imaginat imperialisme de pa sucat amb oli dels catalans, com si no en tinguéssen prou ells, de problemes. Eixa “bona faena” no té gaire mèrit si tenim en compte que, els interessats en l’enfrontament entre els antics territoris de la Corona d’Aragó, tenen los grans mitjans de comunicació a la seua disposició, el poder econòmic i la influència (per no usar una paraula més gruixuda) sobre el poder executiu i judicial. Resultat? Han aconseguit que parlar la nostra llengua siga un problema. A ningú no ens agrada tindre problemes. Més val no molestar, no ser tan “radicals” de voler parlar el nostre català (o valencià o xapurriau o com li vulgueu dir) al nostre territori. Este és el primer pas per a què l’anem abandonant. Si tots parlem castellà, problema resolt. El segon pas ja ve rodat: com que no parlem català per a no molestar ni parèixer radicals, deixa de tindre utilitat. Au, ja no cal que el fem servir! És el que passa ací al País Valencià i també a les zones més poblades de Catalunya.
Esta carta me l’ha inspirat la polèmica que hi ha hagut a les xarxes pel topònim usat al cartell de la Trobada Cultural a la capital del Matarranya. Es veu que el nom castellà ha fet fortuna i una ‘vall’ ja no és vall, sinó ‘val’ (‘val’ descompte? ballem un ‘vals’?) i el roure de tota la vida ha desaparegut en favor d’un ‘robre’ més propi dels territoris de parla aragonesa. I escriure Vallderoures (amb o sense guionets) és un sacrilegi propi de radicals sense ànima. L’assimilació del Matarranya a la uniformitat castellana (de la resta d’Aragó ja ni en parlo) avança imparable, però pareix que a la capital la cosa va a tota pastilla. Mon tio en pau descanse, que era de la vora, ja m’ho deia: “A Vallderoures, com és cap de partit, n’hi ha molts funcionaris ‘finolis’ que no parlen com natres perquè fa de llaurador i és massa bast. I molts fan com ells pensant-se que així pareixen de capital”. Sé que a Vallderoures hi ha gent que treballa fort per la cultura de la comarca, començant per l’impagable Octavio Serret, però es veu que encara n’hi ha que seguixen la inèrcia finolis, perquè no recorde cap altra vila on s’haja celebrat la Trobada a on el nom del poble haja sigut un problema. El cantautor de Sueca deia que qui perd els orígens perd la identitat. Jo en discrepe una mica: crec que qui renuncia als orígens és perquè se n’avergonyix, de la seua identitat, per molt que ho vulga dissimular. Pels fets els coneixereu.

Juanjo Garcia Mora, Vinaròs


*Publicat a Temps de Franja n. 142, juliol-agost 2019

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (1)

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: