‘Aragón es mi tierra… pero sin pasarse’*

Primer van desaparèixer de balcons i xalets per ser substituïdes per les espanyoles. Dien que ere una reacció a l’esclat de banderes independentistes que n’hi havia a Catalunya. Però ara, un cop escapçat l’independentisme i deteriorades les estelades a la major part dels edificis catalans, les «rojigualdes» s’han apoderat del espais públics de manera permanent. Per a més inri, les estanqueres són les que predominen de manera absoluta en les protestes que omplixen los nostres carrers. Tractors, camions i furgonetes flamejant la bandera «que nos une a todos (en castellano, claro)». Això sí, sempre es pot veure, si forcem la vista, alguna bandereta aragonesa, molt escadussera, molt menudeta, per a dissimular.

El que està clar és que Aragó ja fa segles que ha sigut assimilat per l’Espanya de matriu castellana, però dècades arrere encara mos sentíem orgullosos de mostrar la nostra aragonesitat en reivindicacions i festivitats. Érem espanyols, sí, però també i sobretot aragonesos. Ara no. Ara tots som «camioneros españoles», «agricultores españoles» o «españoles españoles y mucho españoles». I ja sabem que «español» vol dir en gairebé tots los casos castellà, perquè no hi ha lloc pels espanyols que tenim, i volem seguir tenint, la nostra cultura i llengua diferent de la castellana. Es veu que més que «unirnos a todos», volen que «nos uniformizemos a todos», és a dir, que tot sigam com ells: castellans, toreros i anticatalans.

Manolo Adell.

---

*Publicat a Temps de Franja n. 153, abril de 2022