Anant a peu es parle millor

Tinc la necessitat en definir-me ni “pan” ni “pro”, preferixco dir que soc del “lloc” on m’he criat.

Sí, del “lloc”, paraula que hem perdut per influència de la llengua ja quasi predominant al Matarranya gràcies a la deixadesa aragonesa.

Si no s’acabe fent res sèrio, acabarà oblidant-se, escrivint-se i dient-se en castellà oficial.

Volia dir que ni pancatalanista ni xapurrianista, i és que vull prendre’m la llibertat en lo suficient fonament, de defensar que soc més pròxim d’allò que històricament mos ha sigut més proper. No és altre que la proximitat geogràfica amb les terres de l’Ebre i Maestrat de Castelló. Simplement perquè algun dia, les nostres connexions eren a peu o a cavall d’un animal, i perquè si tracem una línia recta, sempre serà la més curta a pesar dels moderns estudis historicistes i tecnològics tergiversats i interessats.

Sí, seguixco pensant que a dia d’avui, la línia recta seguix sent la més curta, contrària a lo que mos està portant la involució lingüística de les noves tecnologies i comoditats. Fa poc, en un temps lliure (per cert, un adelanto dels nostres dies), vam agarrar lo camí de Vallderroures a Beseit a peu i per capritxo. Veent lo traçat natural d’aquell camí, ¿qui no imagine que els ere més curt i més proper als roquerols anar a vendre o fer conlloga amb los de Arnes o Paüls, que en los de la Vall o Alcanyís?

I és que part de la meua sang prové de Beseit, i sempre he sentit més contar la de tractes, pactes i amistats, entre la gent de Beseit i Arnes, que de Casp o Alcanyís, ja no per carretera, si no ves a saber tu com.

Barreres naturals que a dia d’avui pareixen artificials, però que històricament han sigut fàcils de superar. Baixar olives i fusta de Beseit, a Arnes o Tortosa, ere ja no més fàcil, sinó més rendible i més ràpid que a la cooperativa d’Alcanyís. Anar a l’altre costat de l’Ulldemó ere més natural que recórrer tota la plana cap a una capital, que potser, allavons no ho ere tant.

Potser la qüestió geogràfica, a dia d’avui tant present, no ho fore tant i tenie menos a veure que los nous mitjans de comunicació.

Rubén Esteve. La Freixneda