Temps de Fòrvid

// Octavi Rofes

La presentació de la novel·la d’Elena Bartomeu a Tamarit, escenari on transcorre l’inquietant Fòrvid, una de les sensacions literàries de la temporada, ha motivat unes reflexions de l’antropòleg Octavi Rofes per a Temps de Franja.

De la mateixa manera que el valor de l’enoturisme és afegir a l’experiència del tast de vins el descobriment de les qualitats pròpies del paisatge d’on han sorgit, també hi ha lectures que creixen quan els llocs narrats es manifesten en els llocs viscuts. És per això que, per exemple, cada setze de juny pels carrers de Dublín s’hi veuen grups de lectors aturats a llocs concrets per llegir passatges precisos de l’Ulisses de James Joyce; sabem que ho fan perquè, així, es renovi cada any l’encanteri del Bloomsday: transformar la lectura al mateix temps que es transforma la ciutat.

Un fet similar va tenir lloc la nit del set d’octubre quan, a la Biblioteca Municipal de Tamarit, es va presentar Fòrvid d’Elena Bartomeu Magaña, una novel·la on la localització no és un fons intercanviable, com ho poden ser els decorats de teatre quan serveixen tan sols per situar l’acció i acomodar als personatges, sinó un agent actiu en la producció de sentit del llibre. Fòrvid és, per tant, no només una novel·la a la Franja sinó una novel·la de la Franja. I la presentació del llibre a Tamarit, hores després d’haver recorregut els entorns dels Castellassos, amb l’autora i amb un grup d’estudiants d’Eina que es van desplaçar des de Barcelona per assistir a l’acte, i de considerar la idoneïtat de la Torre Lasierra com ubicació on llegir-hi la Torre Delosir del llibre, van portar a parlar de Fòrvid com a “novel·la de Franja” fent de la localització un atribut de gènere (com quan parlem dels romanços de Ruritània, dels “polars” de Marsella, o de les pel·lícules de l’Oest).

Com a novel·la de Franja, Fòrvid és el relat d’un retorn. Aquest és un tret que comparteix amb els llibres de Jesús Moncada, de Mercè Ibarz o de Francesc Serès. En tots ells es tracta, però, d’un retorn estrany. El retorn a la Franja és el d’una familiaritat que no es reconeix com a pròpia i que no comporta ni la restitució al tot d’una part que se n’havia allunyat; ni, menys encara, la recuperació d’una estabilitat que s’havia vist alterada per una ruptura traumàtica. Com observa Àlex Matas Pons a Els marges dels mapes: una geografia desplaçada, l’escriptura de l’espai de frontera es fa “sabent que el territori no és pla ni homogeni, sinó un complex i ambigu espai de llengües i temporalitats estratificades sense cap comunitat autòctona capaç de reproduir-se idèntica a ella mateixa eternament” (p.62). A Fòrvid, aquesta comunitat dispersa, discontinua i irrepresentable es personifica en l’Isis i el Pié, els protagonistes del llibre, una parella de temporers enrolats a la campanya de la collita de la poma. Però l’Isis i el Pié no són temporers només en el sentit estricte que defineix la seva situació laboral, sinó en un sentit més ampli que abraça la provisionalitat en els diferents àmbits d’una existència que s’ha fet tota ella eventual.

La originalitat de Fòrvid està en situar la temporalitat discontinua en la que viuen l’Ísis i el Pié en fricció amb un tercer protagonista, en aquest cas no humà, de caràcter primordial i etern però, alhora, i aquesta és la paradoxa que fa avançar la trama, radicalment desestabilitzador. La presència d’aquesta entitat, o, més ben dit, de les manifestacions sonores de la seva existència, porta a l’autora a recórrer a les convencions de la literatura fantàstica. En concret, Fòrvid es pot emmarcar sense problemes dins el prolífic subgènere de “novel·la de casa encantada” i relata la intromissió gradual i amenaçadora de la fantasia que va guanyant terreny fins a ocupar tant el mon dels protagonistes com el d’un mode de lectura que ens fa testimonis d’aquesta invasió del sinistre. La casa, casa de Franja, és, doncs, el portal on col·lisionen dos universos incommensurables i en tensió. Per això, la Torre Delosir, la casa familiar on retorna l’Isis a l’inici de la novel·la i que serà, de fet, la quarta protagonista de la història, enlloc de servir de refugi, de destí reparador i d’estabilitzador de la identitat de la protagonista, està sotmesa, i sotmet ella mateixa, des de les primeres pàgines del llibre, a continues i creixents pertorbacions.

La presentació del llibre a Tamarit va servir per parlar, des de la proximitat amb els topònims citats i els paisatges descrits a la novel·la, de la naturalesa d’aquestes pertorbacions. Davant d’uns lectors, convocats per iniciativa de la bibliotecària Pili Puso, que coneixien el llibre i en van discutir els detalls, el trànsit entre la lectura i la conversa va permetre traçar una geografia de Franja, un atles del desplaçament on trobar l’origen només és possible si s’aconsegueix, com diu l’autora, “no centrar-s’hi prou per entrar en la paradoxa de voler-lo ubicar”.