Gran Recapte 2018
XI Campus de música tradicional EBREFOLK

Severina o la fi de la innocència

// Màrio Sasot

En els darrers anys han sorgit del món editorial espanyol interessants llibres situats en el marc històric de la Guerra Civil, la immediata postguerra i la llarga angúnia del franquisme. Em venen, de sobte, al cap, la saga de novel·les contemporànies de l’Almudena Grandes i, més recentment, l’última obra publicada d’Ignacio Martínez de Pisón, la magnífica Castillos de Fuego.

En ells, el lector pot “visualitzar” i sentir, en viu i en directe, com palpitava la vida de la gent en eixes èpoques a través de personatges ficticis o històrics, on els fets que protagonitzen són contats des de la perspectiva narrativa de la seua contemporaneïtat i la mateixa pertinença espacial i geogràfica.

Tanmateix, en la novel·la La mestra i la bèstia, de la Imma Monsó (Lleida,1959), els fets d’un temps obscur, amerat de foscors i de silencis com van ser els anys 40, 50 i 60 de la dictadura franquista, es van reflectint, molt a poc a poc, al llarg de la novel·la, en la mirada atònita, despistada, de vegades absent i contradictòria de la protagonista, davant una realitat que no aconsegueix abastar, que la supera.

Coberta de la novel·la

Severina és una noia molt peculiar que viu una situació també molt peculiar. Des de molt petita habita una casa a peu de carretera enmig del no res en una comarca de l’interior gironès, amb una mare omnipresent, un pare semi absent i un veí, el senyor López, que treballa de mecànic en els baixos de l’immoble. La nena és una lectora omnívora (s’empassa un munt de vegades el centenar de llibres de la biblioteca familiar i memoritza des dels prospectes mèdics fins els anuncis dels laterals dels tramvies).

No va anar mai a l’escola, sempre tutelada per la presència preceptora de Simona, la mare, i es va treure el títol de Magisteri examinant-se com alumna lliure a la Normal de Girona. Amb el títol a la mà, va a anar a parar, amb 19 anys,  a Dusa, un petit poble de la Ribagorça catalana. Allí entrarà per primer cop en contacte amb una societat rural, marcada i dividida per les empremtes de la passada guerra  i descobrirà amb l’enigmàtic personatge de La Bèstia sentiments desconeguts fins llavors com l’instint animal, tel·lúric, i el desig sexual.

Tot i que fora molt temptador, no podem caure en el parany de qualificar el personatge de Severina com de molt “monsonià”.

Imma Monsó. / Arxiu

Severina és sorprenent, contradictòria, asocial, i el seu pensament n’és ple, de reflexions i comentaris profunds i paradoxals, tot d’allò molt “monsonià”. Però el que realment defineix literàriament la seua figura és el seu potent component simbòlic.

Els silencis de la Severina era l’ominós silenci que envoltà arreu les primeres dècades del franquisme; la seua ignorància del passat de la seua família i el desconeixement de la verdadera feina i de la vida real del Roman, son pare, era un transsumpte de l’actitud de la majoria de la gent que, després de la guerra i del sofriment de la repressió posterior, no parlava mai d’eixos temes, ni a casa, ni al carrer. No volia saber.

És així, a través del caràcter, la vida retirada i l’observació atenta de la protagonista, com la narració ens va descobrint  fragments de la realitat històrica a la manera diabòlica de les caixes xineses, molt a poc a poc. I sota tota aquesta trama arquitectònica de fets magistralment ordida, la novel·la traspua la solitud, l’aïllament, la por, l’angoixa  i els secrets inconfessables de tota una generació, de tota una època.

L’acció pivota sobre tres punts topogràfics: la casa —refugi de la carretera, un lloc on la protagonista troba intimitat i sensació de seguretat, però amb racons secrets que provoquen dubtes i necessitat de saber. Per altra banda hi són les seues escapades a Barcelona per a visitat a la seu  tieta Júlia, germana de sa mare, un referent d’autonomia personal i esperit lliure que du la Severina a mons bohemis i exòtics. Finalment, Dusa, la petita i convulsa vila que per a la jove mestra compleix els seus objectius personals: viure del seu treball i habitar un casa per a ella sola. Un afany d’estabilitat que contradiu el fet incontestable, que ja va descobrir als set anys, que de tot el que veu “en un moment donat no en quedarà res”.

El llenguatge contradictori i paradoxal està molt present al llarg de la novel·la. La mare era “d’un entusiasme nihilista i un pessimisme exaltat” i n’estava convençuda que “una frase val més que mil imatges”. També els aguts contrastos serveixen per a definir situacions amb un estil implacable. Per a la Severina hi havia dos tipus de dona: “la dona Topolino, que fumava i bevia”, una persona independent com la Júlia, i la dona tradicional, inspirada en l’ideal que proposava Pilar Primo de Rivera “que guardava la virginitat per a un matrimoni indissoluble”.

Les llengües, amb els seus registres familiars, i els dialectes juguen un paper primordial a la trama, més enllà de la seua funció comunicativa i colorista.

Els personatges de l’entorn de Dusa, topònim que ens remet des de la ficció a la vila ribagorçana de Vilaller, utilitzen la seua llengua dialectal acuradament registrada per l’autora, que es va assessorar per lingüistes de l’ IEC com el professor Ramon Sistac, i que transmeten valors com la proximitat i el respecte per lo local i la diversitat en general.

L’ús d’una llengua o altra per part d’alguns personatges, tampoc és neutre ni aleatori. Té un sentit i una funció. El López, veí de la Severina i amic dels seus pares enmig de l’erm gironí, deixa de parlar en català quan tots ells desapareixen de la casa i torna al castellà dels seus orígens migratoris. El català ja no li serveix com ancoratge afectiu.

Els pares de la Severina, utilitzen sovint la paràbola i l’al·legoria per a comunicar-se quan parlen de la vida en clandestinitat, fent servir noms i vides de sants i les estructures de a jerarquia eclesiàstica, per amagar lo prohibit.

També  la literatura, i la lectura, juguen un paper estructural i simbòlic important com a eines de llibertat, de fugida i refugi davant una realitat adversa. I per al desvetllament progressiu de la trama són vàlids tos els suports textuals, des de pamflets clandestins, cartes d’amor amagades o anuncis publicitaris. La música i el cinema serveixen com a banda sonora i visual, evasió i reflex d’un temps en blanc i negre.

Per últim, el salt al buit que suposa l’últim capítol, on l’acció es trasllada als nostres dies (la primavera-estiu de 2020), un cop passat el vertigen i la inseguretat inicial d’un lector poc avisat, ens presenta un nou temps on la memòria històrica tracta de rescatar de l’oblit una etapa cruel que, per a la Severina, malgrat tot, va merèixer la pena viure.

La mestra i la Bèstia és una novel·la impactant, que commou i estremeix a l’hora, on tot els elements, per molt heterogenis i dispersos que semblin, estan perfectament engranats  en una maquinària implacable que de vegades dóna basarda, por, però de la qual val la pena deixar-se emportar.

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: