Retorns a Saidí d’una llauradora de les lletres

// Virgili Ibarz

Aquest 11 de novembre ha arribat a llibreries el Tríptic de la terra de Mercè Ibarz, publicat per Anagrama. L’autora hi reuneix La terra retirada i La palmera de blat, i les acompanya amb una part, inèdita, Labor inacabada.

El Tríptic de la terra compren així un arc temporal de publicacions que va del 1993 a 2020. El 1993 l’autora va publicar La terra retirada al Institut d’Estudis del Baix Cinca i l’èxit va ser immediat. Hi veiem la transformació de Saidí. El canvi de l’olivera per l’horta, el pas del secà al regadiu, l’aparició de la fruita i la modificació dels hàbits que aquest canvis comporten.

Mercè Ibarz. / Lucía Boned

Aquesta obra està escrita en un estil narratiu que es basa en tants gèneres que es considera inclassificable. Creiem que es la transcripció de la profunda vinculació de l’autora amb Saidí, on retorna sempre que pot. Mercè Ibarz ha declarat en alguna ocasió: “A La terra retirada hi és quasi tot el que sóc com escriptora”.

El 1995 es va publicar La palmera de blat a Quaderns Crema, que havia publicat La terra quan l’edició original s’havia esgotat. Es pot llegir com un contrapunt a La terra retirada. Irene, una periodista de televisió que segueix la Guerra de Iugoslàvia ajorna el seu viatge per l’enterrament del seu avi centenari. L’estada de tres dies al poble la porta a dialogar amb els paisatges i els seus canvis. Irene es submergeix en el secret de la vida dels seus habitants, que semblen posseir uns vincles tel·lúrics amb Saidí. Si a La terra retirada es poden veure les metamorfosis del poble des de l’exterior, a La palmera de blat els veiem des de l’interior de les cases. És la història novel·lada dels canvis que ha sofert el món rural en els últims anys i també la història d’una família.

Amb Labor inacabada, l’autora tanca el cercle. En una reunió commemorativa dels cent anys de la creació del Canal d’Aragó i Catalunya, va declarar–se “filla del Canal”. Volia dir que el canal va fer possible el secà de regadiu i uns canvis en l’economia agrícola que van permetre que arribessin a la Universitat les xiques filles de pagesos. Ara, a Labor inacabada, es declara ‘llauradora i pagesa de les lletres”.

Passats més de vint-i-cinc anys torna a utilitzar el registre de la crònica en primera persona, amb fragments d’assaig fotogràfic, i torna a recrear la importància del clima i el paisatge en la vida i el treball de les persones. La portada del llibre surt d’una foto seua d’un paisatge de Saidí, “tunejada” pel pintor Carles Estrada.