‘Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral)’, de Josep A. Carrégalo

// Sílvia Veà-Vila*

De la pèrdua de les grans persones només ens en consola el fet que les seues obres romanen. Josep A. Carrégalo Sancho fou d’aquesta mena de persones i, així, ens llega un conjunt d’obres imprescindibles per al rescat dels tresors immaterials i per a la coneixença de la seua terra, la comarca del Matarranya i el poble de Mont-roig de Tastavins. Una de les seues obres més destacades des del punt de vista de la literatura oral popular i el folklore és Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral), publicada l’any 2007 per Ascuma (Associació Cultural del Matarranya), dins de la Col·lecció Lo Trill, on ocupa el número 12.

El llibre va ser presentat el 29 de desembre de 2007, al saló cultural de Mont-roig de Tastavins, agombolat per Ascuma i l’Associació Cultural Sucarrats. L’any següent, el juny de 2008, va presentar-lo a la V Fira del Llibre Ebrenc, a Móra d’Ebre, coherent amb la catalogació d’ebrenc, paraula feliçment incorporada al Diccionari de la llegua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (DIEC2) l’any 2017, amb la diàfana definició en la segona accepció: «ebrenc -a 2. adj. i m. i f. [LC] Natural del territori que comprèn els municipis del sud de Catalunya i els del sud de la Franja, les aigües dels quals són tributàries de l’Ebre. L’escriptor ebrenc Jesús Moncada és l’autor de la novel·la Camí de sirga.»

Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral) naix com a conseqüència de la participació de Carrégalo a la magna obra coordinada per Artur Quintana, Carles Sancho, Hèctor Moret i Lluís Borau, Lo Molinar. Literatura popular catalana del Matarranya i Mequinensa. Unes paraules d’aquests homes de lletres van motivar Carrégalo, com ell mateix explica al pròleg del llibre, a emprendre la feina: «els coordinadors apuntaven la conveniència de presentar els materials, de manera individualitzada, per municipis, tal com s’havia fet anteriorment amb els de la Freixneda» (p. 13).

Però els materials aplegats a Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral) no provenen d’una replega tardana i posterior a 1995 i 1996, dates d’edició de Lo Molinar, sinó que la fal·lera de Carrégalo per rescatar de l’oblit la literatura oral del seu poble l’havia tingut des de ben jovenet. De xiquet va poder gaudir, amb la gent gran de casa seua, la transmissió de tot aquest patrimoni oral de manera natural; i, en fer-se gran, va adonar-se que aquesta transmissió aviat quedaria estroncada a causa dels canvis que la nostra societat experimentava a passes de gegant. Conscient d’aquest perill, va decidir començar a prendre apunts i gravar les converses amb la seua gent gran, l’any 1985; en especial, les seues informants van ser sa iaia Adoración Peris i sa bestia Isabel Peris. En realitat, en aquells moments, el movia la por que aquells contes, aquells acudits, les dites i els refranys, l’estil de vida de la gent de la seua terra abans de la guerra i tantes altres informacions es perdessin i no pogués sentir-les mai més. Més endavant, cap al 1992, però, va començar a entendre el valor real que prenia tot allò que havia aplegat, i va engegar una bona tanda d’entrevistes a més gent gran de Mont-roig, primer una mica a cegues, però, després, d’una manera més sistemàtica i organitzada a partir d’una guia que li va facilitar Artur Quintana. Carrégalo insisteix, però, que entre els seus informants també n’hi havia d’involuntaris, que derivaven de les converses quotidianes al carrer o al cafè, i que ell mateix també va fer d’informador del que recordava de xiquet i no havia pogut obtenir de cap altre informador.

Finalment, en decidir-se a sistematitzar els seus materials, va tenir clar que seguiria fil per randa l’esquema de Lo Molinar, que considerava bàsic i modèlic. I, així, Carrégalo ens deixa, talment, 369 pàgines d’una obra bàsica i modèlica, plena de contes, meravellosos i no meravellosos, animalístics, bertranades –memorables, com la dels ous de mula–, rondalles paremiològiques –com la delícia de la rabosa i la cigüenya–, facècies i acudits –xocants, com la de la vella morta que, tot i morta, torna a la vida per preguntar als familiars si ja han donat menjar als conills–; llegendes –amb tradicions explicatives i amonestacions ben singulars, com les de la punta de la Camiseta o la mà peluda–; teatre, comedietes dels seus estimats masos; història oral, amb notes de medicina popular i contalles del bandoler Floro; i el bé de Déu de materials del cançoner: folies, albades, cançons, cançonetes, jocs per a canalla, tirallongues toponímiques, oracions, dites, balls populars, la cercavila de Mont-roig i la festa de Carnistoltes; i l’estol de refranys, endevinalles, mimologismes, xants, tornaveus, embarbussaments, locucions i frases fetes.

En tot moment, Josep A. Carrégalo, a Mont-roig. El patrimoni immaterial (la literatura oral) prega als lectors que siguin conscients que han de contribuir a la transmissió de tot aquest llegat si volen que continuï viu. Que ell ho hagi recollit i ho hagi posat per escrit ho salva de l’oblit, però no n’assegura la continuació de la transmissió oral, que és la raó de ser d’aquests materials. Segur que ell, coherent, ho va portar a la pràctica amb els seus nets. Ens és imprescindible seguir el seu exemple.

*Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili