// Daniel Laspeñas García
Animat pel paral·lelisme entre determinat lèxic de l’aragonès, del català i de l’occità, ja fa un temps que vaig decidir començar un projecte de recerca que donés valor a la relació de les tres llengües en aquest pla lingüístic. Sempre estaré agraït a la Universitat de Saragossa, però sobretot al meu director de tesi, el professor Javier Giralt, per acceptar la proposta i contribuir amb els seus consells a dur a terme la meva tasca. I és que el passat gener, uns quants anys després d’haver iniciat aquesta aventura, vaig defensar amb èxit (i la qualificació d’excel·lent cum laude) la tesi doctoral titulada «Correspondencias entre aragonés, catalán y occitano: algunas relaciones dentro del mundo vegetal a la luz de las fuentes bibliográficas».
Com el mateix títol convida a suposar, la tesi aborda essencialment les concomitàncies entre les tres llengües dins la denominació de les espècies vegetals. L’elecció d’aquest apartat lèxic no és casual, ja que els noms de planta solen mantenir viu el vocabulari patrimonial d’una comunitat lingüística, una mica més renitent als canvis culturals en relacionar-se amb usos i costums de la vida rural.
L’enfocament metodològic de la investigació ha estat el diatòpic, perquè, si bé els mots catalans aranyó, baladre, carabassa, carxofa, civada, espígol, falguera, gavarrera, gínjol, magrana, ordi o pruner tenen correlats directes en el conjunt de l’aragonès i de l’occità, el propòsit és revelar les solucions dialectals de cada domini i comprovar les seves afinitats amb aquelles dels altres sistemes. Per això, la cerca de correspondències transcendeix les fronteres lingüístiques per tal d’indagar en els veritables límits de cada un dels tipus lèxics identificats. Aquesta és la finalitat amb la qual s’ha analitzat la informació d’una llarga llista de fonts bibliogràfiques (atles lingüístics, diccionaris, monografies, repertoris botànics…), que ha fet possible situar amb seguretat els resultats després de comparar els seus registres. El procés de comparació i contrast ha permès, a més, revisar l’etimologia de certes denominacions i, sobretot, establir els vincles entre llengües i dialectes.
En síntesi, podem afirmar que el treball és una descripció acurada i detallada de la distribució de la terminologia vegetal per la zona estudiada, la qual inclou en el seu sentit més ampli el sud de França i quasi tota la meitat oriental de la Península Ibèrica. Aquesta vasta geografia havia d’anar acompanyada d’un suport gràfic, cosa que s’ha aconseguit amb una sèrie de mapes que ajuden a visualitzar les correspondències més destacades. Cal advertir, però, que l’extensió dels resultats és desigual segons les espècies i llurs denominacions, perquè, no només està condicionada per factors lingüístics, sinó també per les característiques de l’entorn natural que fa que les plantes proliferin i puguin ser així referents coneguts.
Pel que fa a les comarques aragoneses que parlen català, els seus resultats solen anar de la mà dels del diasistema al qual pertanyen, encara que, segons la zona dialectal, les seves relacions segueixen altres direccions. Per exemple, l’aragonès oriental, el català ribagorçà, el pallarès i l’aranès presenten afinitats en vocables com ensens, (a)babol, borraina, cospí, farroig, fraga, jordó, prunyó, prinyó, ratxa o xop. Ara bé, la coincidència sol produir-se fonamentalment en aquesta banda dels Pirineus, més encara si s’avança cap al sud. Algunes veus com albaca ‘alfàbrega’, alborcer ‘arboç’, alciró ‘auró’, balloca ‘cugula’, bellota ‘gla’, carrasca ‘alzina’, catxurro ‘cadell’, coralet ‘bitxo’, escambró ‘agraüller’, farraia ‘lluc dels cereals’, llapassa ‘agrella’, llironer ‘lledoner’, ontina ‘donzell’, panís ‘blat de moro’, martoll ‘maduixa’, ulierca ‘marxívol’ o vediguera ‘clemàtide’ tenen els seus paral·lels a l’occident d’aquelles comarques i, com no podia ser d’una altra manera, també en terres llevantines, seguint amb la fèrtil relació del valencià amb el català d’Aragó i el castellanoaragonès immediat. Tot això suggereix l’existència d’una interacció secular nord-sud, una més dins d’altres fluxos d’intercanvi en el conjunt dels tres dominis.
Per part nostra, ha estat gratificant descobrir, amb aquestes pinzellades d’afinitat vegetal, els vestigis d’un fons lèxic comú entre les tres llengües. No hi ha dubte que, en la seva configuració, han intervingut la proximitat geogràfica i els lligams històrics que al llarg del temps han mantingut els territoris als quals pertanyen.
Coberta de la tesi doctoral de l’autor
Publicat a Temps de Franja n. 154, juliol 2022