El consell editor de la col·lecció Lo Trinquet i la producció en sabem prou dels esforços i temps que hem hagut d’esmerçar abans que Estampes de família, editat (2026) per l’Instituto de Estudios Turolenses amb la col·laboració de l’Associació Cultural del Matarranya, sortís de la màquina d’offset i el poguéssim tenir a les mans. Tanmateix, no podem més que agrair a Santiago Martínez, vicedirector de l’IET des d’Alcanyís, l’impuls dedicat a l’edició del llibre i a la col·lecció Lo Trinquet.
Els autors d’Estampes de família ens presenten una part importat de les seves biografies i dels seus avantpassats des de finals del segle XVIII fins ara. Malgrat que l’oralitat és la principal font dels relats, cal destacar la reproducció d’enregistraments, alguna documentació familiar i textos literaris.
La primera part del llibre conté les estampes d’Artur Quintana: de com els seus avantpassats, la nissaga dels Lambert, s‘entronquen amb els botiflers —així els anomena l’autor— Font Boter. I com aquests fan el mateix amb els Quintana, pagesos benestants del Pla de Barcelona, i aquests amb els Casanovas. Rebesavis, avis i familiars són passats pel sedàs de les intrigues familiars, polítiques i culturals. I com he apuntat en l’anterior paràgraf, l’autor destaca de manera important les transcripcions dels enregistraments del seu pare sobre les accions bèl·liques de la guerra del Rif (1924), de la Guerra Civil espanyola —sedició franquista en diu l’autor— i de la deportació i exili d’Artur Quintana i Casanovas, pare de l’autor. Una part molt important del relat
—no podria ser d’altra manera— el dedica a la seva infantesa, als seus estudis, formació i treballs professionals. És curiós que ell mateix es qualifica de «tastaolletes» com quelcom negatiu, quan bé podria ser un qualificatiu positiu, que respon a una persona inquieta i oberta a la cultura en general, i també a la necessitat de «buscar-se les garrofes». Emmullerat, com diu ell, amb la Sigrid, un nou rumb s’obre en la seva vida. I el relat continua amb estampes sobre la llengua catalana i aragonesa, estampes filològiques del barroc alemany i del català, de la literatura popular, etc. El relat també va sobre premis, nomenaments, batitzacs i alguna «xapelada d’afegitó». No oblidem pas la seua gran tasca: traduccions de l’alemany i d’altres llengües, molts llibres i milers d’articles.
La segona part correspon a les estampes familiars de l’autora, Sigrid Schmidt, que no s’estén tant en els avantpassats per manca de records o documentació. I ens parla de l’entroncament dels Schmidt d’Odenwald amb els Heller de Leipzig, i aquests amb els von der Twer. L’autora, nascuda a Wuppertal, als 6 anys òrfena de pare —funcionari prussià de jutjat—, ens explica la seva intrincada i complicada infantesa, producte de la guerra i postguerra: desplaçaments, fugides, bombardaments, deportacions i retorns, perills físics, greus dificultats econòmiques, etc. La seva mare amb cinc fills i el seu pare desplaçat pel seu treball i la guerra. Segons ens conta, va començar els seus estudis a Wuppertal i després a Colònia. Se li donaven bé les ciències, però per la influència familiar es va passar al dret. Mentre estudiava, va fer amics espanyols, entre ells l’Artur. Amunt i avall, ens diu, per Alemanya i Barcelona, més tard estudiaria per a mestra. Després de dotze anys a Friburg de Brisgòvia, el matrimoni va fixar la residència a Espira, l’Artur treballant com a bibliotecari. Del relat de la Sigrid sempre sorgeix la importància que li dona a les llengües i a les seves diferències i matisos. No ens estranyarà, per tant, que quan va haver d’ensenyar a nens turcs emigrants, es va endinsar plenament en el coneixement de la llengua turca.
Podria acabar la ressenya del llibre en aquest punt, però no seria fidel al substrat de les darreres estampes del llibre, ni a mi mateix, si no glossés i conformés la gran estampa de la vida del matrimoni, Artur i Sigrid: la dràstica decisió d’estudiar el català de la Codonyera, de les seves estades estivals d’estudi al «lloc» i a les contrades, i de la decisió de fixar la residència definitiva en aquesta petita vila de la vall del Mesquí.
És un llibre de contingut dens i força interessant, amb algunes anècdotes ben triades i tocs d’humor característics de l’Artur Quintana, però també amb un substrat d’aspror i de records agredolços. D’altra banda, no puc estar més d’acord amb allò que es diu a la solapa de la coberta: «Tant n’Artur com na Sigrid han participat activament en la dignificació de les llengües aragonesa i catalana, i de les cultures que conformen». I ho han fet sempre amb il·lusió, dedicació i tossudesa com bons aragonesos d’adopció que són.
Per acabar, no podria faltar un toc de tendresa recollida en una de les estampes. És un petit poema escrit per la mare de l’Artur al seu pare, possiblement quan era a Azru (El Rif):
Ton perfum, rosa estimada,
al marcir-se se perdrà.
Però sense olor i marcida
seràs de mi tan preuada,
perquè guardes la besada
de qui és consol de ma vida.
Publicat a Temps de Franja n.170, juliol-agost 2026