La cara irònica de la memòria

Espills Trencats, de Mario Sasot, novel·la guanyadora del Premi Guillem Nicolau 2017

//Felip Berenguer

En el pròleg, l’autor parla de la memòria com “eix mirall que es passeja, lenta, però inexorablement, al llarg de les tortuositats del camí de la vida”, una metàfora que abans van fer servir autors com Stendhal per definir la novel·la realista.

Saidí, dilluns de Pasqua 2017 (Foto: Arxiu Màrio Sasot)

Però el mirall de la memòria, amb el pas del temps i el sotragueig dels atrotinats camins que recorre, va caient a trossos i la tasca del memorialista és seleccionar, dels fragments conservats, els que més li interessen per a confeccionar la seua història .

Sasot (Saidí, Baix Cinca, Osca, 1951) no escorcolla, entre les golfes dels records (infància, ancestres, adolescència, joventut) , lo més èpic i transcendent, sinó l’espurna d’una anècdota xocant, sorprenent, estranya, paradoxal o reveladora. Aquestes simples anècdotes, que solen donar títol a cada un dels vint capítols de què consta la història, acaben reflectint un context social i històric més complex: l’Espanya rural i franquista dels anys 50; la migració del camp a la ciutat; la repressió policial i les lluites universitàries durant la transició; la sordidesa del servei militar; la sortida a l’estranger, on el protagonista comprova que un altre món més lliure és possible; l’emigració laboral, aquest cop a Catalunya; la tornada a Saragossa, eterna ciutat d ‘acollida, etc.

I enmig de tot aquest tràfec, Andreu, un nen despert i inquiet, nascut i crescut entre dues llengües, entre dues famílies social i antropològicament diferents d’un mateix poble, entre dues visions d’Espanya i el seu últim conflicte civil (la que li dóna la seua família i la que li ofereixen la Universitat i els seus amics) va creixent i forjant un esperit rebel i contradictori, ingenu i generós alhora.

El relat està escrit amb un llenguatge senzill i nu, on l’autor, víctima potser del pes del seu ofici periodístic, intenta deixar que els fets parlen i seduixquen per si mateixos, sense excessives ostentacions d’estil.

Per contrarestar aquesta mancança, Mario Sasot inclou, en cadascú dels capítols, unes introduccions en forma de poemes narratius breus, que resulten força eficaços per avançar al lector el contingut de cada història i posar-lo en antecedents del hàlit i l’esperit que la recorre.

La llengua emprada està farcida de trets occidentals i d’un lèxic i expressions locals que tracten d’incrustar-se i confondre’s amb el paisatge, els personatges, el món i les situacions que descriu.

Els paisatges crepusculars de Saidí, el Baix Cinca, El Segrià, les Garrigues, són protagonistes actius en la primera part de l’obra. Els carrers i barriades de Hèlsinki, els costeruts turons que envolten Santa Coloma de Gramenet i, sobretot, la ciutat de Saragossa, condueixen al lector per les senderes de la nostàlgia i el misteri.

L’ humor, la ironia com a arma defensiva contra la petulància i l’autocomplaença de la narració són altres dels ingredients interessants de la novel·la.