Josep Miquel Gràcia Zapater. Notes a la seva poesia

// Artur Quintana

En Josep Miquel declara ser de vocació —poètica— tardana. Efectivament va néixer l’any de desgràcia 1941 i no va començar a fer de poeta fins al 1999, o sia quan tenia 58 anys. Deu anys després havia publicat vuit llibres de poesia des de Davall d’una olivera del 2002 fins a Pasqual Andreu, lo Florit del 2010. Al 2023, passats gairebé quinze anys, li quedaven per publicar tres poemaris d’aquella dècada: D’arbres, flors, fruits i llavors … , Progressies i el gruixut volum de Viles, pobles, gent i més. Avui en presentem els dos primers aplegats en un sol llibre: D’arbres i progressies com a número 8 dins de la col·lecció ‘Lo Trinquet’.

El llibre es fet de dos poemaris: El primer s’anomena D’arbres, flors, fruits i llavors … . No tant els arbres, flors ni llavors, però si els fruits fan pensar, inevitablement, en el llibre Els fruits saborosos d’en Josep Carner, perquè de saborosos ho són tots dos i molt.

Tendresa i amor n’hi ha en tots dos poetes. Erotisme franc, i descarat si cal, només en en Josep Miquel, i ací també amarguesa —penso en la vida a cop de destraló de les savines, o en quan en esmentar el drago honora els menceis que els conqueridors van assassinar. Del món clàssic —Iris, Mirtil·la i tot un seguit de noms grecitzans— només se’n troben a en Carner. De melangia en traspuen els poemaris a a muntó en els dos poetes. I a en Gràcia no hi falta de tant en tant l’absurd, com la poesia Una flor fetade sons i formes en català amb lèxic inexistent en aquesta llengua:

La crosma s’aclotà dossellament a la sigura
Quan riperta de l’estre castamillà el fivoste

i que reapareixerà abundosament a Progressies.

Progressies, el segon poemari del llibre que presentem, se situa en la línia dels XXXIII poemes. Reflexions i abstraccions d’en Josep Miquel del 2005. Ací predomina per una part el recorrent absurd de la nostra existència, i el poeta hi exposa, amb tota la raó: allò que és més difícil: és treure’ns de sobre una petita càrrega d’estupidesa, tot considerant que: Esquarterat el sentit comú no paga la pena blasmar la conducta de ningú. Davant doncsde l’absurd, del cel de la buidor en aquest món que considera essencial allò accidental, l’autor es refugia en la ironia, la burla i l’enjogassament, que va, en aquest últim cas, des de l’enumeració dels ‘quan’ de la pàgina 63 als rodolins de les Espelmes gasives de la 92, o en les al·literacions —La blanca blancor. Blancúria albicant del blanc de migdia (p. 92), i rimes sorprenents: amb els dits plens de bits bisturí pels dos pits (p.87). En aquest poemari en Gràcia ironitza i es burla d’uns i altres, i de si mateix com a economista: Si jo menjo un pollastre i tu no en menges cap, per al consum mitjà, menges la meitat a la pàgina 68. Si encara ens resta una unça de sentit comú, ens cal llegir-lo.

D’en Josep Miquel Gràcia tenim ara quasi del tot publicada la seva primera, rica i esplèndida poesia que va del 1999 al 2010 —tret de Viles, pobles, gent i més, que ja sabeu. Podríem témer que avui, 14 anys després, en Josep Miquel hauria perdut l’entusiasme i l’acció poètica endut en aquests anys per una abundosa, i necessària activitat seva articulista per al bé de tots nosaltres. No ha estat així, que ja l’any passat ens feia saber que havia iniciat una nou poemari Cinquanta poemes més un en castellà, que avui ja ha superat, encara que lleument, la xifra indicada.