// Quim Gibert
L’adolescent caramico atalaiava els Monegres, des de les vores del Cinca, mentre observava que, en els anys 30, hi havia similituds entre el passat dels avis i les lectures de Ramon J. Sender a secundària: «Hi havia històries que et connectaven amb la Història i que no passaven ni tan sols al poble del costat, passaven a les granges i als corrals de Saidí».
I tres quarts del mateix en els llibres de Sales, Weil, Hemingway, Orwell i d’altres combatents del feixisme: «Semblava mentida que algú tan important tingués alguna relació amb el que nosaltres havíem viscut.» Els pregoners d’aquell temps i de l’actual guerra provocada per Putin, han estat la pedra angular a l’hora d’enllestir El món interior. Una història europea (Proa, 2024) de Francesc Serés (Saidí, 1972).
El 4-1-22, en el tram final de la pandèmia, Serés i Daixa, la muller russa, es van traslladar a viure a Berlin. Rere l’adquisició d’un àlbum fotogràfic, aquell mateix gener a Alemanya, el saidinenc hi va clissar una casa en construcció d’uns padrins, que feien ostentació el 1934 de ser partidaris de Hitler: «Quan vaig reformar la casa de l’àvia, a Saidí, l’any 2011, un dels paletes va trobar entre els encanyissats i les teules, una bomba de mà, una granada de morter, i encara en van sortir dues més (…) és símbol de naturalesa totalment diferent, si vols, però no vaig poder evitar el paral·lelisme entre les dues històries.»
Setmanes més tard, amb l’esclat de la guerra a Ucraïna, Daixa i Serés es veuran immersos en un voluntariat d’acollida de refugiats. La mort d’una amiga de Daixa, en els bombardejos, tot ho va capgirar: «la guerra sempre t’acaba arribant, no hi pots ser impermeable.» Els asilats ucraïnesos, els familiars de Daixa i testimonis directes esdevenen intermediaris per a l’autor d’El món interior de cara relatar els estralls bèl·lics. Amb l’adquisició de més documentació, en llibreters de vell berlinesos, seguirà la trajectòria de coetanis de revoltes africanes i, sobretot, de les dues guerres mundials: «aquesta membrana em permet reconstruir una mena de món interior.» I gràcies a escriptors que van trepitjar el front d’Aragó, rememora els elefants que va guaitar Hemingway entre la blancor i l’aridesa dels tossals: «Hi ha escriptors que arriben a la nostra vida com si prenguessin possessió de territoris que descobreixes i tu, en aquell moment, no pots fer gaire cosa més que rendir-te.»
Pel de Saidí, que es defineix com un corresponsal del contacte amb la gent, la guerra genera un relat que no pots negligir: «el més interessant de la guerra és precisament el que passa mentre no es fa, que potser és l’única part comprensible.» En el decurs dels dos intensos anys a Berlin l’autor d’El món interior, que detalla fragments biogràfics (infantesa, casament, família, mudances…), ha sabut captar els instants i dades rellevants, de les quals en feia resums, al tardet, tan bon punt posava els peus a casa: «Anotava tot el que podia, tot el que el cansament em permetia escriure. També la part de la Daixa, que quan arribava m’explicava el que li havia passat a ella.» I és que Francesc Serés matisa que els records no valen res: «No els vol ningú. Només sobreviu el que tingui una bona història al darrer, és a dir, la literatura.»
