El català del Matarranya al segle XIV*

// Artur Quintana

Fa ben poc ha aparegut el llibre: Sie manifesta cosa a tots hòmens. El català del segle XIV en textos notarials del Matarranya (Terol) de Javier Giralt i María Teresa Moret de la Universitat de Saragossa, publicat per les Prensas Universitarias d’aqueixa universitat, ben editat i il·lustrat. Els autors tenen merescuda fama pels seus treballs de catalanística, sobretot en l’edició de textos catalans medievals aragonesos. Precedeix el llibre un informatiu pròleg de Jesús Vázquez, conegut romanista i aragonesista.

S’hi publiquen els textos sencers de 50 pergamins del segle XIV en català, tret de breus fragments en aragonès i llatí. Procedeixen majoritàriament d‘arxius municipals de la Comarca del Matarranya, si bé se n’exclouen els septentrionals de Maella a Faió i els ponentins de la Codonyera a Aiguaviva. Els arxius municipals més ben representats són els de Fondespatla, la Freixneda i Massalió, que sumen quasi trenta documents del total. La resta provenen d’altres arxius municipals de la comarca o de centres de l’entorn on es guarden pergamins municipals de procedència matarranyenca.

Coberta del llibre. / Arxiu

Els redactors eren sempre els notaris municipals. Havien de ser aragonesos, viure al nostre país i conèixer les tres llengües oficials de la Corona: aragonès, català i llatí; les altres no. La llengua castellana, que després de Casp (1412) es farà present en l‘escrit, és absent dels documents i així quan el notari reprodueix les paraules d’un frare calatrau, membre d’una orde castellana, ho fa en català.

Els textos són en general contractes de compravenda de terres, préstecs i àpoques (cobrament d‘aquells) i les dites cartes del consell sobre límits municipals, distribució d’aigües, pastures i temes que toquen a la justícia que exercia el batlle del municipi com a representant del senyor. Per a redactar-los els notaris disposaven de formularis, heretats del llatí, que adaptaven a cada situació. El llenguatge és farcit de tecnicismes jurídics d’origen culte, com era, i en bona part segueix essent, en moltes llengües de l’Europa Occidental. Donen abundant informació sobre la història social, econòmica, lingüística i jurídica del territori.

Els autors en la segona part del llibre han estudiat a fons la llengua catalana dels textos i n’han fet una esplèndida descripció: grafia, fonètica, morfosintaxi i lèxic amb inclusió de tota la toponomàstica. En voldria cridar l’anteció sobre alguns punts: la grafia difereix ben poc de l’actual, amb ny, ç, –ch (=k), j/g, x i tx, llevat de cinc o sis casos excepcionals i sorprenents de ch (Cherta, Sancho, perche i Barrachines). En morfologia trobem exemples de subjuntiu en –o [que] ceso, levo, guànyon, sàlvon, …, que són els exemples més antics que es coneixen fins ara d’aquesta forma. En el lèxic hi ha un bon gruix de mots ben clàssics, desapareguts actualment dels parlars matarranyecs i substituïts per castellanismes: marmessor, batlle, església, esdevenidor, fur, jorn, llonch, ostatge, … .

Tant el prologuista com els autors insisteixen repetides vegades en el fet que els manuscrits editats evidencien que no puede haber duda de que la lengua propia de la comarca del Matarraña era ya en la Edad Media el catalán i ho reblen fent-ho extensiu a altres estudis seus sobre tota la Franja i que gràcies a ells queda demostrat que el català és la llengua de la Franja d’Aragó des de l’Edat Mitjana. I cal que ho segueixen repetint, sense repòs, perquè a l‘Aragó són molts els nostres conciutadans que neguen amb gran afany aquesta evidència –els LAPAO i afins, entre d‘altres.

Hi ha en marxa un magne projecte per a editar tots els textos en català escrits a l‘Aragó des segle XIII fins a l’abolició dels furs el 1707, quan Felip V va prohibir l’ús oficial del català. Als textos d’origen municipal s’hi han d’afegir especialment els d’origen eclesiàstic, prou nombrosos, que no només són textos de caire jurídico-administratiu, ans també literaris, com ja s’ha pogut mostrar. De feina els filòlegs en tenen molta esperant-los.

 



 

 



  



Una mostra dels pergamins estudiats. A sota, detalls de les signatures. / Arxiu

*Article aparegut a Temps de Franja n.137, abril 2018

Share this...

Twitter

Facebook

Email