Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate

El Baix Aragó amb els ulls de Joan Sales*

// José Ignacio Micolau Adell

Si Crónica del alba de Ramón J. Sender és la gran novel·la on Alcanyís hi té un presència especial, tal vegada és Incerta glòria, la valorada novel·la de Joan Sales, una de les obres on el paisatge del Baix Aragó té un protagonisme més destacat.

L’estrena de la pel·lícula Incerta glòria (2017), va donar nova vida a una obra literària que ha estat considerada com una de les millors novel·les sobre la guerra civil espanyola. La pel·lícula, dirigida per Agustí Villaronga, va obtenir 8 premis Gaudí, així com diverses nominacions als premis Goya i Feroz. La crítica també va ser unànime en la valoració positiva del film, destacant la labor del director i el treball d’un extraordinari repartiment.

Joan Sales i coberta de la 15a edició d’«Incerta glòria». / Arxiu

Joan Sales i Vallès (Barcelona 1912-1983), va néixer a l’eixample de la capital catalana i va estudiar les seves primeres lletres en els Escolapis del carrer Diputació, la qual cosa molt probablement marcaria la seva fe religiosa per a tota la vida, sense ser mai un catòlic convencional. Va iniciar els seus estudis de Dret el 1927, tot i que, segons un dels seus testimonis, el que més li va interessar de la Facultat va ser la seva biblioteca. Com a tants de la seva generació, va viure amb enorme il·lusió juvenil l’arribada de la República el 1931, després d’haver exercit una intensa activitat cultural en els últims anys de la dictadura de Primo de Rivera, sempre en l’àmbit del catalanisme polític. La seva activitat, durant una efímera militància comunista en el Bloc Obrer i Camperol (BOC) fundat per Joaquín Maurín, li va costar dos mesos de presó. Després de la revolta militar del 18 de juliol de 1936, es va allistar a l’Escola Popular de Guerra de la Generalitat de Catalunya, i va ser destinat primer al front de Madrid i posteriorment al d’Aragó, on va participar a la batalla de Belchite. El final de la guerra el va portar a l’exili a Mèxic, on va impulsar la revista Quaderns de l’exili. Va tornar a Barcelona el 1948, per a prosseguir la seva labor com a editor a l’editorial Ariel. El 1955 va fundar el Club Editor que, al llarg dels anys, va donar cabuda a les principals obres de la narrativa catalana contemporània, i va donar a conèixer obres tan importants com La plaça del diamant de Mercè Rodoreda o Bearn de Llorenç Villalonga.

Tornant a Incerta glòria, la seva primera i única novel·la —tot i que també és autor d’un poemari i una important obra epistolar amb Màrius Torres—, cal dir que a Catalunya, en els últims anys, s’ha considerat que Joan Sales havia estat tractat injustament en les històries de la literatura catalana, possiblement menystingut per l’arrel cristiana del seu pensament, que va donar lloc a un mal coneixement de la seva obra, malgrat disposar d’una primera edició en 1956 —molt retallada per la censura— i una altra publicada en 1969, aquesta ja íntegrament. Si això passava a Catalunya, en la resta d’Espanya no es va disposar d’una traducció, a càrrec de Carles Pujol, fins el 1971.

De la seva lectura es desprèn que Incerta glòria —a través de les veus dels seus quatre protagonistes, que s’expressen mitjançant monòlegs, cartes i converses—, és una obra sobre la condició humana, en el caos i desconcert causat per la Guerra Civil. Encara que és una obra escrita des de l’òptica dels vençuts, reflecteix el desengany, pels crims en totes dues rereguardes. Per tot això, Incerta glòria pot inscriure’s en el gran corrent filosòfic de l’existencialisme, perquè de les seves pàgines transcendeix aquest tan unamunià «sentiment tràgic de la vida».

Panoràmica del Monestir de La nostra Senyora de l’Olivar a Estercuel (1956). / Arxiu López Segura del IET

Finalment, no hi ha dubte que un dels personatges silenciosos d’aquesta obra no és altre que el paisatge, on també Joan Sales demostra el seu mestratge. Les terres del Baix Aragó, més concretament els paisatges de l’entorn d’Estercuel, amb un singular protagonisme del Monestir de l’Olivar, tenen una poderosa presència que acaba seduint a l’autor, com es pot veure en els següents paràgrafs: «Ja tardejava. Un oriol cantava amagat dins l’espessa fronda de la noguera; de vegades l’entreveia com un llampec tot groc, amb el cap fora de l’aigua, un gripau assajava cautament l’única nota de la seva flauta; la marinada movia el plomall de les canyes i Venus, a l’horitzó, semblava aquella llàgrima de vidre que duen encastada a la galta les Doloroses de l’època barroca. Però s’enganyaria qui vingués a Castel de Olivo en busca del paradís perdut del barroc. Aquests paisatges del Baix Aragó són dolorosos però no ben bé barrocs; no havent-hi estat mai abans d’ara em venen molt de nou. Contra el que se sol creure, són tan diferents dels de Castella, on he passat la major part d’aquests onze mesos! Els primers dies m’hi perdia, fins que vaig descobrir que els paisatges d’Aragó no pertanyen a l’espai, sinó al temps; no són, doncs, paisatges, sinó instants. Cal saber-los mirar com qui mira un instant; com qui mira l’instant fugaç cara a cara. Una vegada descobert el seu secret, no els canviaries per cap altre paisatge del món”.

Claustre del Convent de La nostra Senyora de l’Olivar (1949). / Arxiu López Segura de l’IET.

*Publicat a Compromiso y Cultura, n. 95, novembre 2022

Tags:

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

 


Membre de l’Associació Catalana de la Premsa Comarcal

Logo ACPC blanc 150 px

 

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Sagrat Cor, 33. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: