‘Dona Lletra Aigua’ al teatre

// Artur Quintana i Font

El dissabte 18 de març s’ha fet una presentació dramatitzada a la llibreria Ona Llibres de Barcelona del premi Guillem Nicolau 2022 de na Marta Momblant per l’aplec de narracions Dona Lletra Aigua amb bona assistència de públic —al voltant de 70 persones— i de vendes del volum editat per Gara d’Edizions —la primera i única editorial comercial del nostre país que publica també en català— i pel Govern d’Aragó que, de tant en tant, també ho fa.

La presentació va anar a càrrec del grup teatral La Tarda Escènica, dirigida per la dramaturga Marta Momblant, consistent en una entrevista de l’autora per part de na Teresa Urroz i les lectures dramatitzades de fragments de les cinc narracions del volum premiat per part dels actors Núria Badia, Susana Egea, Ariadna de Guzmán, Pep Planas, Eva Poch, Sílvia de la Rosa i l’entrevistadora. Així com una breu intervenció musical de trompeta melòdica d’en Samuel Sánchez. I tot plegat va donar una lectura esplèndida i exultant, i especialment contundent en el diàleg entre la Salvatgina aragonesa de llengua catalana i la veïna aragonesa lapaïsta, que us transcric ací, perquè el visqueu els que no heu pogut ser a la representació:

Dins la peixateria i pels cops de ganivet que de les profunditats de la llotja en delatava la peixatera, fent honor de l’ofici que li era propi, la de tallar caps. Que aquí no en parlem pas de català —la cua anava avançant—, ja t’hem dit d’ençà que has arribat, que aquí som a l’Aragó —n’eixia una amb la bosseta de la sèpia i n’entrava una altra— per si no te’n recordes, és normal, fa temps que vas marxar, que nosaltres no tenim res a veure amb vosaltres els catalans —cops de tallant al tauler de dins— i ara resulta que soc catalana, a despit d’haver estat nascuda, com tan bé sap, al mateix racó de món que ella i tota la seva nissaga; que aquí parlem xapurriau que és molt diferent —tallant caps— i que ningú de fora ha de venir a dir-nos què ni com hem de parlar a casa nostra… i que a més cap falta ens fa d’estudiar-lo a les escoles. Ni d’aprendre a escriure’l o a llegir, que amb el castellà ja en tenim ben bé prou —un cap darrera l’altre.

Llàstima gran que no hagueu pogut sentir els esgarips de la veïna no-hablamos-catalán, ni contemplar la gran sangada de peixos escapçats al tauler de la peixatera. Això sí: a la dramatització la veïna enraonava amb ortografia lapaïsta, patoisante i acastellanada, que en ser parlada, no es manifestava, és clar.

Vist que a l’Aragó no disposem d’un teatre estable en català, com sí que en tenen els sòrabs a Alemanya com prou sabeu , convindria que sovintegessen més les lectures dramatitzades de textos teatrals o altres entre nosaltres. Quan ho farem del teatre d’en Desideri Lombarte? I ben poc n’hem fet del de na Marta Momblant. Sí que se n’ha fet una mica més del de la narrativa moncadiana. Però només mantenen continuïtat la representació un cop cada set anys de L’Agermanament llegendari entre Vallibona i Pena-roja, la de La visita dels calatraus a Pena-roja cada dos o tres anys, l’anyal de la Pastorada de Benavarri, i de tant en tant les comèdies de les germanes Bean.