// Màrio Sasot
Juli Micolau i Burgués (la Freixneda, 1971) és un poeta de llarga i consolidada trajectòria en el món de la creació aragonesa en llengua catalana i que enguany ens ha corprès —i alegrat el cos i l’ànima— amb un nou poemari, Aplec, que calciga de forma creixent els camins de depuració conceptual i malabarisme de paraules, sons i imatges que han marcat, des de la més tendra joventut, el seu treball líric.
Aquest íntim recull ha estat editat per l’Instituto de Estudios Turolenses dins la ja prestigiosa i acurada col·lecció «Lo Trinquet», amb un treballat i profund pròleg del doctor Quintana i Font.
L’obra consta de dos parts ben diferenciades: La primera, titulada «Impuls de veus breus», conté un conjunt de quasi 50 haikus a la manera japonesa y la segona, «Nèctar diví», de 34 poemes més llargs de temàtica diversa.
En la poesia breu podem veure esclats d’exaltació de la natura i joie de vivre: «Aigua pura / puc veure / al cor del riu» o: «A l’hort creix / la verdura ufana / dels més vius!». Una joia que altres voltes es reflecteix amb belles sinestèsies visuals i sensorials: «Els colors confonen / els sentits / i el tacte suau dels dits / al cutis de vellut vellet».
L’amor i altres sentiments humans també tenen cabuda en aquest primer bloc de poesia destil·lada gota a gota: «El cor va a l’assalt del vers / pel crit just d’un amor joiós…» i en aquest altre: «Açò va del goig i del plaer / això que els ulls miren enlluernats…».
En els poemes llargs, temes com l’amor, l’amistat, les injustícies, la terra, la natura (altre cop), la llengua i l’acte poètic envaeixen l’univers oníric de Micolau.
Quant a aquets últims motius, en tenim preclars exemples com «Les paraules no s’adormen»: «…quan s’esmunyen del silenci. / Si un mot ha caigut en desús / ajudem-lo a aixecar-se, / recuperem-lo». O en el titulat: «Dels diccionaris»: «Tenia la sala plena de papers / escampats amb apunts de mots, / cridats a ser punta de llança / davant d’un foli en blanc».
La seua preocupació pel futur de la nostra llengua apareix en el poema «L’estudi»: «Parla’m de la parla / —ara més que mai— / i m’informes / constantment / del seu estat de salut».
Els lligams a la terra i l’exaltació de la natura apareixen en poemes com «Llumenàries a la celístia», un entranyable i descarnat homenatge al desaparegut escriptor i activista cultural fragatí Josep Galan, a través d’esplèndides descripcions paisatgístiques de les terres del Cinca. En la mateixa línia està el poema «Reflexos» on es mesclen «…les essències de l’hort / i les fragàncies de l’amor» així com «un conill i el seu catxap, / una llebre i una perdiu / saluden a una sisella / i una serp s’esmuny / per temor a la falç» en una simfonia de sons al·literants i mots antics.
L’amor i el sexe es fan palesos a poemes com «In statu nascendi» on «el grat desig» es planteja com una batalla feroç «de conquestes i derrotes» i, altres voltes, com una unió quasi mística «quan el sol vol fondre’s / i esperaven la lluna sense pors / per a mossegar-se salvatgement…».
En definitiva, tot un enfilall d’essències, sensacions, sons de paraules, de vegades estridents, altres xiuxiuejants, que arriba directament al rovell de l’ànima i a l’estómac del lector, per part d’un poeta que, per la seua qualitat i honesta trajectòria, mereixeria un major reconeixement i projecció.
Coberta del poemari // Carles Terès
Publicat a Temps de Franja n. 154, juliol 2022