Gran Recapte 2018
Tel·lúric, oli & vi & ametlles ecològics

Cloenda de l’Any Fabra*

// Artur Quintana

L’Any Fabra, amb el qual commemorem els 150 anys del naixement d’en Pompeu Fabra i Poch a Gràcia el 23 de febrer del 1868, fa un mes llarg que es va acabar, però raons editorials no ens han permès de fer-ne la cloenda abans.

En Fabra aconseguí d’establir amb tot detall les normes gramaticals de la llengua catalana, tant d’ortografia, com morfologia, sintaxi i lexicologia. Podia haver fomentat el retorn a la llengua medieval i renaixentista, i no ho va fer, o centrar-se en la seua variant barcelonina, i tampoc no ho va fer, sinó que establí una normativa on qualsevol parlant de català s’hi sabés retrobar. Quan en Fabra el 1883, als quinze anys, començà a estudiar la seua llengua no li calgué partir del no-res: tot i que la llengua catalana havia deixat de ser oficial a molts territoris des de feia majoritàriament uns dos-cents anys, continuava sent-ho a l’Estat Sobirà d’Andorra, i el Registre Civil que havia estat de sempre en mans de l’Església, i que en moltes diòcesis el redactava en català, havia passat a l’Estat Espanyol només des del 1871, o sia 12 anys abans del naixement d’en Fabra; des d’aleshores, això sí, ho ha fet quasi només en castellà. Hi havia, doncs, una considerable tradició administrativa d’escriure en català, i no cal dir en literatura –la Renaixença ja s’havia iniciat feia més de 50 anys, amb autors d’anomenada, com en Verdaguer o en Guimerà, entre tants d’altres. A les escoles, fins a la Llei Moyano de 1857 que només permetia l’ensenyament en castellà, aquest era anteriorment als primers nivells en català per a passar al llatí als nivells més elevats. No faltaven, és clar, ni beceroles, gramàtiques, vocabularis i diccionaris de català. En resum: la tan divulgada mistificació segons la qual en Fabra es va inventar una llengua catalana del tot artificial, treta del seu barret de copa de prestidigitador, no té més fonament que la ben divulgada i persistent catalanofòbia de tants filòlegs i lingüistes, especialment romanistes, i comunicadors, i que tan profundament ha arrelat entre moltíssims dels nostres conciutadans. Fabra, com tot normativitzador d’una llengua, hagué de triar entre diverses variants: on/aon/hon/ahon o cases/casas, etc., i ho va fer tenint en compte l’extensió de les variants tant en la llengua parlada, o en la d’altres èpoques: la medieval o la llatina, o l’exemple dels clàssics catalans de tots els temps, igual com ho havien fet molts altres normativitzadors, com ara els castellans, fonamentant-se en els mateixos criteris que en Fabra, entre, posem per exemple: cerrado/cerrao/cerrau/serrado/serrao/serrau, etc. Mentre els normativitzadors castellans no han estat mai sotmesos a persecució pels governs de tots els temps, en tot cas mai com a normativitzadors, en Fabra ho va ser pels governs dels dos dictadors sota els quals hagué de malviure: el del General Primo i el del Generalíssim Franco. El primer l’expulsà el 1924 de la càtedra de Llengua Catalana de la Universitat de Barcelona, que en Fabra havia exercit des de 1912, que no recuperaria fins a la República, i que tornaria a perdre quan els sediciosos d’en Franco ocuparen Barcelona el 1939. Fabra s’hagué de refugiar a Catalunya Nord, a Prada de Conflent. Era una decisió necessària, perquè, si bé durant la Dictadura d’en Primo no va haver de patir gaire per la seua integritat física, sí que podia esperar el pitjor dels sediciosos franquistes, vull dir que l’afusellessen o condemnessen a trenta anys de presó que en Fabra, que tenia aleshores 77 anys, mai no hauria superat. Prova que això podria haver passat és que una de les primeres accions del nou Govern Sediciós en arribar a Badalona va ser anar a la casa on en Fabra havia viscut, i saquejar-la a fons, escampant al mig del carrer els llibres, escrits i materials dels estudis fabrians, que versaven en gran part sobre aquest patrimoni tan íntimament espanyol, i aragonès recordeu, que és la llengua catalana. En Pompeu Fabra va morir a Prada de Conflent el Nadal del 1948 i hi és enterrat. No em consta que en Pedro Sánchez anés a Prada en el recent viatge seu per Catalunya i Occitània a recordar els exiliats i refugiats republicans.

 



Pompeu Fabra al Port de la Selva, el 4 de març de 1933.  
/ Arxiu de Carles Varela i Burch

 

 


*Publicat a  Temps de Franja n. 141, abril 2019

 

Vols compartirShare on FacebookTweet about this on TwitterShare on Google+

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: