Arbàgel, un revolt de l’amor Premi Guillem Nicolau 2018 a Palma de Mallorca.

Written by Redacció on 9 de desembre de 2019. Posted in Cultura

// M. Momblant

Pensem que cal fer grans i lluminoses les accions que es concreten a partir de l’esforç i convicció de molts, tal i com ha estat l’acollida que a Palma de Mallorca s’ha propiciat per a Arbàgel, un revolt de l’amor. I és que degut a un seguit d’interventors dels quals aquí us en vull fer còmplices, i per això aquest article llarg, aquesta novel·la meva, premiada pel Guillem Nicolau 2018, ara ja és també a la venta, a la capital mallorquina dins l’encantadora llibreria Quart Creixent des del passat 29 de novembre. Cal estar agraïts. De primer, a la sempre facilitadora col·laboració de l’Octavi Serret; i seguit, un cop a Mallorca, a na Miquela Serra, que amb la seva hospitalitat, va fer-nos sentir en la seva llibreria molt còmodes a na Clara Ferrer, periodista i redactora en cap de la secció de Cultura del diari mallorquí Última hora, havent-ne fet prèviament l’anunci de la Presentació en la secció de Palma Avui, Literatura, i a una servidora que envoltada literalment de llibres, amb un bon cafè al davant, responia durant més de tres quarts d’hora clarividents preguntes, l’article de les quals n’ha sortit publicat l’endemà mateix. Ella, na Clara, una dona jove, moderna i emprenedora, va sentir empatia immediata i obert entusiasme per la història de l’Arbàgel, l’home enamorat de la Sandra per la llibertat que desprèn, corroborant que les situacions de masclisme i estigmatització que viuen i pateixen els protagonistes, són universals, de rabiosa actualitat, i recognoscibles tant al melic del Matarranya com a la Mallorca profunda.

L'autora davant de la llibreria. / Clara Ferrer

Com també els és comú, allà a ses illes, un allioli que es nega segons l’estat emocional del qui l’està remenant, tal i com li passa a l’Arbàgel cada vegada que pensa en la Sandra, un cop ella va haver marxat del bellíssim atzucac matarranyenc de ficció en el que els esdeveniments de la història hi prenen lloc.

En tot això hi ha pensat molt en Joan Guasp d’ençà que va llegir-se’m la novel·la ja fa uns anys quan encara era inèdita, acompanyant-me des d’aleshores epistolarment, doncs encara no ens coneixíem personalment, i encoratjant-me molt en la meva escriptura, augurant-ne la magnífica acollida que està tenint. En Guasp i jo havíem estat posats en contacte a banda i banda del Mediterrani a través de la dramaturga i poeta catalana, Rosa Victòria Gras, dona Gran, en majúscula, de les nostres lletres, de moderníssima mirada en femení, a raó de la direcció en escena que se’m va encarregar de concebre per a l’obra Llull, l’amic de l’Amat que Arola editors té publicada entre molts altres títols d’en Guasp, doncs n’és el més prolífic dels autors teatrals Mallorquins de la nostra contemporaneïtat.

Totes les presentacions que ja s’han anat fent d’Arbàgel, un revolt de l’amor, he tingut la fortuna d’haver-les sentides expressades amb eloqüència, saviesa i molta estima per la història i el territori que l’emmarca, com bé sabeu. Molts de vosaltres, lectors de Temps de Franja, heu escoltat o llegit successivament els parlaments de l’Artur Quintana a l’ajuntament de Calaceit i a la Llibreria Documenta de Barcelona; a na Loli Gimeno a l’Antiga Fabrica Noguera de Beseit; a en Josep Boltaina en l’exitosa convocatòria que va fer promoure a la Llar del Llibre de Sabadell; havent estat acompanyats ells i ella de les veus rapsodes de l’Eva Latorre o la Teresa Urroz, fent-me el gran regal d’escoltar de viva veu, cosa impagable, les meves paraules escrites. I encara pròximament, l’Àrbàgel serà a Lleida, en encetar l’any nou, al Café del Teatre, i que us és proper, si així ho voleu, de venir a escoltar el que de la novel·la es plagui de dir-nos la Mercè Ballespí. És per això que a raó de la presentació a Palma, atesa la distància que la mar ens interposa, reprodueixo aquí amb igual agraïment que a tots els altres presentadors i companys literaris amb els qui a més de l’amistat ens uneix l’enorme estima per les nostres lletres, l’escrit de Joan Guasp, pel pur honor que ens fa, en aparent llunyania de casa nostra, tan pròxima la sinergia poètica, l’essència emotiva i estructural, de la nostra comuna llengua mare. Dramaturg, aforista i narrador premiadíssim en totes les seves facetes d’escriptura, han donat nom en el seu honor al Premi Joan Guasp Vila de Consell de Teatre i Poesia, enguany celebrant-ne la segona adjudicació el vespre de la nostra trobada a Palma, essent la data fixada per la seva proclama el dia de Sant Bartomeu, patró coincident —i valga la coincidència— amb el de Beseit.:

ARBÀGEL (Presentació a Quart Creixent 29-11-19)

Puc dir que aquesta obra l’he vista madurar a prop meu durant aquests darrers anys. Na Marta, si ho troba oportú ja vos en farà cinc cèntims. No la vaig veure néixer perquè m’han informat que fa més de 20 que ho va fer. Bé, Na Marta, a través d’una amiga nostra en comú, na Victòria Gras, la gran dama del teatre català contemporani i actual, la me va fer arribar i jo la vaig llegir. A instàncies de la pròpia Marta, li vaig donar la meva opinió i el meu parer com a lector i amic. Ja podeu suposar que va ser molt favorable. Si no fos així, ara no seria aquí per dir lo que dic.

Joan Guasp i M. Momblant. / Clara Ferrer

Aquella primera lectura d’“Arbàgel, un revolt de l’amor” em va captivar. Jo, aleshores, només coneixia el teatre de Marta, ja que ella és una excel·lent autora teatral, però Arbàgel va superar totes les espectatives. Era molt superior a tot el que jo li havia llegit. Arbàgel era realisme màgic del Matarranya. El Matarranya és una comarca del Baix Aragó situada a la franja de Ponent, on es conserva encara ara una modalitat molt particular de la llengua catalana. Forma part del territori catalanoparlant.

A més del fons i l’argument de l’obra, tot d’una em va cridar l’atenció aquella parla especial, amb un vocabulari i uns girs i una sintaxi molt atractius. No només era el paisatge insòlit, sinó la forma de descriurer-lo i fer-lo conèixer al lector. Era una novetat que em va fascinar. Fins i tot, en la seva peculiaritat, tenia moltes ressonàncies nostres, d’aquí, de Mallorca. Es notava que érem de la mateixa família. Frases i paraules que se semblaven a les nostres i que em recordaven el nostre lligam gramatical i lingüístic. Per exemple, allà diuen “cuixot”, “gata maula”, “fer miques” i moltes altres expressions d’aquestes.

Però el que em va atraure de bon de veres va ser l’atmosfera, el to i el ritme de la narració. Vaig pensar, més que en el realisme màgic del boom sud-americà, en l’onirisme mediterrani dels nostres autors més estimats, com són en Blai Bonet en primer lloc, en Joan Perucho o en Pere Calders. Potser la manera de narrar i la ubicació on s’esdevé aquesta història em va fer recordar també les grans autores de muntanya d’autores com Victor Català i Aurora Bertrana i alguns fets puntuals de Mercè Rodoreda, principalment de la seva magnífica “La mort i la primavera”. I també a la nostra sempre present Antònia Vicens i la fa poc reeditada “La santa”, obres escrites per dones amb una prosa amb molt múscul, molt potent i poderosa. Mirau si vaig envelar-me fort que hi vaig veure alguns nexes narratius i literaris amb “Somni d’una nit d’estiu” de William Shakespeare. Ja vos podeu donar compte de amb quina bona i gran companyia vaig situar aquest “Arbàgel, un revolt de l’amor”.

Aquesta novel·la és, per damunt qualsevol altra qualificació, una novel·la d’imatges. Una novel·la de sentiments. Una novel·la de situacions màgiques i oníriques.

Formalment és, i de manera destacadíssima, una novel·la feminista. És una història d’enaltiment i denúncia. Enalteix la dona i denúncia la violència. Qualsevol tipus de violència. No només la violència de gènere, sinó la violència de la voluntat, el predomini moral i psicològic. Fa una radical vindicació de la llibertat individual, del dret fonamental a actuar a discreció i sense convencionalismes. És una novel·la de llibertat, de coratge, d’honor. Sense cap matís. És aquí on es troba la seva força poètica i humana, una força exercida per un home i una dona que es converteixen en paradigmes del comportament més digne.

En definitiva, es tracta d’una molt ben elaborada fotografia dels sentits. Més que res del sentit del gust i del sentit de la vista. Però sobretot del sentit del tacte. Una fotografia feta amb transparència i alta definició. I un relat molt intens i suggerent, pacífic, perquè es fa violència per frenar-la i eliminar-la.

Un festí de sabors i olors. Un festí de vida.

Joan Guasp