Gran Recapte 2018
Chelats Sarrate, així som i així facem
  • Inici
  • Cultura
  • Àngel Villalba presenta l’«Adéu del cantautor II» a Calaceit

Àngel Villalba presenta l’«Adéu del cantautor II» a Calaceit

// Redacció

El poeta i cantautor Àngel Villalba, va presentar a la capital cultural del Matarranya el seu recull L’adéu del cantautor II.

Persones vingudes de diverses viles d’Aragó i Catalunya, van poder gaudir de les paraules i les cançons del favarol al recinte del Poliesportiu de Calaceit. Naturalment, es van observar totes les distàncies i mesures de seguretat sanitària.

L’acte va començar amb una introducció del columnista i coordinador d’aquest mitjà Carles Terès, per donar pas tot seguit al protagonista de la vesprada, que va explicar el procés de creació dels textos de llibre per acabar il·lustrant-ho amb la interpretació d’alguna de les cançons —malgrat l’adéu que ja fa dies que va fet com a cantautor.

Finalment, el també cantautor Joan Artigas, va delectar els assistents amb un recital de poemes i cançons d’en Salvador Espriu, Gabriel Ferrater, Joaquín Carbonell, José Antonio Labordeta i del propi Àngel Villalba. 

 

 

Dos moments de l’actuació d’en Villalba, amb el públic seguint els textos de les cançoms interpretades. / C. Terès

 

Joan Artigas. / C. T.

 


Reproduïm a continuació la introducció d’en Carles Terès:

Estem aquí per sentir les paraules de l’Àngel Villalba, tant les que tot seguit mos adreçarà ell mateix com les que cantarà en Joan Artigas després, per això seré molt breu.

Abans de res, vull confessar que soc un mal lector de poesia. Em costa que els poemes em faiguen efecte, és a dir, que em tòcon la fibra, que puga entrar en el món que el poeta em vol transmetre. Però n’hi ha una mena que sí que m’arriben endins, perquè els entenc, perquè les paraules que els conformen són precises i estimulants, i aconsegueixen fer-me sentir el plaer de la lectura. I l’Àngel pertany an este grup. Per això, quan em va proposar de fer esta petita introducció, m’hi vaig veure amb cor.

L’Àngel fa una poesia essencial, que explica històries amb les paraules justes i genuïnes, sense experiments literaris l’objecte dels quals sol ser enlluernar el lector (tot i que sovint, el que en realitat fan és estabornir-lo). Com diria l’Estellés, un altre dels poetes que m’estimo, sóc elemental, ja ho sé, però què voleu que hi faça.

Una de les virtuts que tenen els poemes de l’Àngel és que estan empeltats de la literatura oral popular. Els arbres s’empelten per aconseguir-ne un millor fruit i una major resistència. Igual com feia Desideri Lombarte, Villalba ens retrata el seu món (tant l’exterior com l’interior) amb l’estil i el vocabulari dels romanços, les jotes o les dites populars. I ho fa tan bé, que eleva les paraules que ha mamat a casa a un altre nivell. Podria dir que les dignifica, però en realitat el que fa és mostrar-les en tota la seua enlluernadora dignitat. Aconsegueix allò tan difícil (i que jo tant envejo) de traslladar tota la gràcia de la parla popular al món de la literatura. N’hi ha molt pocs que ho sàpiguen fer.

L’Àngel busca compartir unes vivències amb lo seu lector-espectador. Vivències que poden ser un record, uns sentiments, una reflexió vital, un crit social. En este aspecte, el de la reivindicació social, jo hi incloc el que és la meua passió: la reivindicació de l’idioma —que, al capdavall, és la ferramenta que dona forma al pensament. No sé si l’Àngel n’estarà d’acord, en això d’incloure la reivindicació lingüística dins la social. M’és igual, perquè al final, lo poema és tant de l’autor com del lector. Perquè a la pràctica, lo càstig que ha rebut —i encara rep— la nostra llengua, és una injustícia molt gran, començant pel nom infamant que li han donat, i que alguns —massa— han acceptat: Xapurriau.

Lo nostre cantautor (o ex cantautor, tot i que crec eixa condició no es perd mai) ha contribuït a desfer esta injustícia, en fer servir lo seu (lo nostre) idioma per crear la seua obra. Si fóssem una cultura normal, això no tindria cap importància. A ningú se li fa estrany que un de París escriga en francès, un de Valladolid en castellà o un de Lisboa en portuguès. Per què, allavons, encara mos pregunten als favarols, calaceitans o torredarquins: «Com és que no escrius en castellà, en lo majo que és? Si així tothom t’entendria!».

L’Àngel reivindica l’ús del nostre català en tots els àmbits de la vida des d’una postura allunyada de qualsevol essencialisme nacionalista («La pàtria, ni fu ni fa», diu en un poema). Per tant, allibera la llengua d’una llosa que, segons el meu entendre, li fa més mal que bé.

I no vull allargar-me més. És hora de sentir (en tots els sentits de la paraula) el protagonista d’avui.

Share this...
Share on Facebook
Facebook
Tweet about this on Twitter
Twitter

Tags:

Trackback des del seu lloc.

Comentaris (2)

Deixa un comentari

REVISTA DE LES COMARQUES CATALANOPARLANTS D’ARAGÓ

Edita:

Iniciativa cultural de la Franja

C. Major, 4. 44610 Calaceit.

T. 978 85 15 21.

Enviar correu electrònic

Associacio Cultural del Matarranya (ASCUMA)

Institut d’Estudis del Baix Cinca (IEBC-IEA)

Centre d’Estudis Ribagorçans (CERib)

Amb la col·laboració de: