Ja fa un quants anys (des de 2016) que l’escriptor, activista cultural i sindicalista fragatí Patrici Barquín Castañ va sobtar, més que sorprendre, els assidus lectors de Temps de Franja amb la irrupció de la seua columna «Se va solsint», la qual des de llavors no ha deixat de ser present a les pàgines tant de l’edició en paper com al web d’aquesta revista.
El seu esperit desenfadat i foteta, l’ús habitual i entranyable de localismes de la seua parla fragatina i una visió dels grans i petits problemes que envaeixen el món del tipus «zoom» o «gran angular», que alhora miren a la proximitat i la globalita , ens va captivar des del primer moment, aportant un raig de vent fresc, original i jove a les pàgines d’opinió de la publicació.
Dons bé, en Patrici, que col·labora també en altres revistes com Orto i, durant 2022 i 2023, ho feu al diari Fragua Social, ha tingut la gosadia (segons ell) de reunir les columnes publicades a Temps de Franja des dels inicis fins a 2022 en un volum, en edició bilingüe català castellà, titulat Se va solsint / Otra forma de ver el mundo, editat per la petita i cada cop més prestigiosa editorial Nautilus, que dirigeix el poeta hondureny Samuel Trigueros.
El primer que s’ha de dir és que no és lo mateix llegir l’acostumada columna trimestral d’en Patrici com un element únic, quan arriba submergida entre les pàgines de cada número de TdF enmig d’un torrent de notícies i opinions de caire cultural i crític, que llegir-les totes seguides, una darrera de l’altra, en un corpus compacte i unitari que no deixa al lector aturar-se ni ensopir-se en la galvana intel·lectual del conformisme.
Davall les pàgines de Se va solsint hi ha una manera de veure el món, una actitud vital que suposa tot un cant d’amor a la humanitat, a les formes de vida senzilla i lligada a la natura, i una crida a la solidaritat entre humans enfront d’un capitalisme cada volta més salvatge i depredador. Tot allò que a les columnes soltes ens arribava com a llampecs crítics envoltats d’ironia i tendresa, ací apareix com un compendi teòric consolidat, com una filosofia o fe de vida.
La lectura global d’aquets escrits de Patrici Barquín ens revela més clarament una faceta molt important del seu autor, que és la seua voluntat didàctica. Totes eixes «primeres parts» dels articles que ens poden parlar de gastronomia tradicional, records de la infància, anècdotes curioses o picants o costums inveterats dels nostres avantpassats acaben confluint, sense saber ben bé com, en denúncies de la contaminació d’algun riu, del perill nuclear o d’alguna de les maleïdes guerres que estan destruint el món.
Els contrasts entre l’ahir i l‘avui, les paradoxes, les metàfores i al·legories, així com cites al món clàssic i literari (Sherezade- Sheremare), neologismes com verdolatria , etc., són alguns dels múltiples recursos que el nostre demiürg usa per «ensenyar delectant» i aconseguir que el nostre esperit crític no s’adorma ni es paralitze.
Però és clar, tot això s’ha d’anar solsint… Abduït per aquesta meravellosa paraula des que la vaig descobrir a les columnes del Barquín, finalment vaig mirar d’esbrinar el seu significat a les pàgines del Diccionari d’Alcover i Moll. I em vaig adonar que les accepcions més adients a l’esperit de les columnes barquinianes són les del bloc II, referides al món de la cuina: qualsevol aliment (recapte, estofat, etc.) que es va fent encara, que falta donar-li una passada més al foc o bullir una mica més.
Realment, les columnes de l’amic Patrici, considerades globalment, reflecteixen un món immadur, imperfecte, a mig coure, al que li falta un bon bull. Altres vegades pinten un planeta socarrat, «cremat per excés de foc o per escassesa de líquid» (Alcover i Moll dixerunt).
Publicat a Temps de Franja n. 163, novembre 2024