// Carles Terès
Hi ha tot de saberuts (ara en diuen ‘coachs’) que ens exhorten a abandonar la nostra ‘zona de confort’. És una cosa que em costa d’entendre, perquè tinc la impressió que les persones tendim a buscar precisament aquest confort, que jo considero un sinònim de benestar (una altra de les paraules màgiques dels nous gurus). Es veu que, per sentir-nos realitzats, hem d’anar sempre més enllà, iniciar projectes, afrontar nous reptes. Per a què? Suposo que no serà per arribar a la blasmada zona de confort, no? Els que segueixen aquestes premisses, és a dir, els que no paren mai de marcar-se nous objectius, en realitat ja han trobat la seua zona de confort: el seu estat ideal és la superació continua; per tant, quan arriben a un punt que altres considerarien de plenitud, cauen en la insatisfacció. I això és perquè, paradoxalment, han eixit de la seua zona de confort, que no és altra que, oh sorpresa!, la fugida constant de la zona de confort.
Queda clar que, com he esmentat abans, tots els esforços que fem són per arribar al confort, altrament dit benestar. Tingueu en compte que confort no és desídia, és plenitud.
Em pregunto, però, que hauria passat si tothom hagués estat confortable des del principi dels temps. Quins progressos hauria fet la humanitat? Ens moriríem als 40 i viuríem en aixoplucs naturals o directament al ras. Una vida horrible des de la nostra perspectiva, però que per als nostres ancestres potser no ho era tant, ja que no tenien amb què comparar-ho. De fet, he llegit en alguna banda que els homes paleolítics, els que vivien de la caça i la recol·lecció, tenien molt de temps lliure, molt més que nosaltres. I què en feien, de tot aquest temps? Doncs viure, suposo; viure i prou.
*Publicat a La Comarca, 14 de febrer de 2024