Fa temps, estava veent un programa a la televisió sobre el fenomen sociològic del ball al llarg de la història contemporània i, l’historiador Ferran Aisa, autor del llibre Barcelona balla (2011), en la seua intervenció va dir que avui en dia «la gent ha deixat de participar (ballar) per a passar només a mirar», en detriment de la primera mitat de segle que «hi havia una bogeria pel ball».
Si ho contextualitzam, s’ha de tindre present que als pobles, a les primeres dècades del segle XX, lo ball ere pràcticament l’única distracció que tenie la gent durant les festes, a més d’una forma de socialitzar i d’escoltar música. Los temps van anar corrent, però a través de vídeos i fotografies, hai vist que durant los setanta, vuitanta, noranta i inclús principis del 2000, lo ball continuae tenint èxit: la gent ballae i s’aumplie de principi a final.
Segurament que mos podríem allargar parlant de possibles causes de per què ara, i ja fa anys, que això no passe (disminució i envelliment de la població, canvi d’hàbits de la gent jove i de mitjana edat, etc.). Però dixant de costat això, respecte als vídeos que nomenava adés, sí que me’n vaig fixar en una cosa que em va cridar l’atenció i és que la gent no portae la tassa a la mà mentrestant estae a dins del ball (ballant) ni hi havie cap carro de supermercat ple d’ampolles.
Les coses algú les comence a fer i, a voltes, se continuen. No diré que sigo bo o dolent, però pel que es veu, actualment, poder portar la beguda és l’al·licient pa que la gent vaigo al ball. Tots estos canvis de costums també fan que els ajuntaments i les comissions de festes haigon de replanteja’s les normes, lo format de les coses i cavil·lar com fer-ho pa que no sigo un ball d’espectadors, sinó de participants.
Bones festes de Sant Portomeu!
*Publicat a La Comarca, 7 d’agost de 2026