// Luismi Agud Sorli
Un dels problemes endèmics d’Espanya es la macrocefàlia de les capitals. El contrast existent entre les grans ciutats, urbanites i industrials, i les microscòpiques aldees que jalonen el món rural, com vestigis d’un passat que tothom pareix haver oblidat.
Tot i això, Espanya encara era un país de molta importància agrària fins la dècada de 1960. L’arribada de capital americà va permetre un creixement industrial a les grans ciutats, que indubtablement requerien d’una quantitat ingent de mà d’obra. La mecanització del camp i, al cas aragonès, les gelades successives que van ocórrer des del 1956, van causar que milers de joves sense faena al poble decidiren treballar-se un futur millor a la ciutat.
Existeix la creença popular que qui emigra ho fa de bon grat, però escrits com els de Desideri demostren el contrari. Ningú abandona la seua pàtria —que per l’autor havia de ser «ben menudeta»— per voluntat pròpia, sinó per la simple absència d’altres opcions per a subsistir. Desideri sempre va trobar una font d’inspiració al Matarranya, en aquelles memòries de desmemoriades mules velles, en la poderosa ombra de les roques del Masmut, i en aquell Molinar des d’on ataüllar el món. Desideri és la impressió d’aquella generació que es va veure forçada a viatjar a la gran ciutat, però que sempre va guardar al racó mes profund del cor «la pàtria dels meus amics, la pàtria del meu orgull», on ell volia «viure i morir».
La situació no ha millorat des d’aquelles dècades ominoses per al camp aragonès. La macrocefàlia de les capitals espanyoles ens força cada dia a natres, los joves, a abandonar la nostra ben menudeta pàtria. Amb sort, trobarem un treball immund al desè pis d’un bloc d’oficines, des d’on sol podrem ataüllar quitrà, merda i formigó. Només allí, quan no puguem encertar ni un sol arbre, ni un sol riu, ni una sola muntanya, entendrem l’enorme valor de la terra que ens va vore néixer.
*Publicat a La Comarca, 29 de març de 2024