La gelada de l’olivar del febrer de 1956, de la que enguany se’n compleix el 70 aniversari, va ofegar l’economia del Baix Aragó històric degut a la mort de la major part de les oliveres, la principal font d’ingressos del territori i, pràcticament, l’únic cultiu amb vocació comercial.
Les temperatures continuades per davall de zero graus fins arribar, segons algunes fonts, a -17 graus, van matar les oliveres, un cultiu que es caracteritza per la seua longevitat. La desaparició de l’oleïcultura d’un mes per a l’altre va provocar un èxode poblacional dramàtic. Alguns pobles del Matarranya van perdre en la dècada de 1950 a 1960 un terç dels seus habitants.
La resposta de l’Administració no va estar a l’altura del problema, però les possibilitats econòmiques del país estaven molt llastrades per l’autarquia franquista, una mena de suïcidi econòmic i també una conseqüència de l’aïllament internacional. Una de les mesures adoptades des del Govern va ser l’elaboració del pla ‘Millora del cultiu de l’olivera al Baix Aragó’, amb propostes de modernització i renovació de l’olivar. Este document va ser, a més, l’embrió del primer pla per al desenvolupament provincial, el ‘Plan Teruel’ de 1956, que va ser presentat al mateix Franco.
Per altra banda, la caiguda dels ingressos de divises per la paralització de la producció oleícola i també de cítrics —degut a la mateixa gelada—, van ser decisius per a llançar el Pla d’Estabilització dels tecnòcrates de l’Opus Dei. Este document va liquidar l’autarquia i va posar els solaments del «desarrollismo», que va acabar de buidar l’Espanya rural en benefici de la perifèria i de les ciutats.
I és que «la gelada del 56», com és coneguda popularment aquella catàstrofe meteorològica, va portar molta cua, una cua molt negra per als pobles del Baix Aragó històric.
*Publicat a La Comarca, 6 de març de 2026