És vora migdia. Estic a casa, davant de l’ordinador, mirant d’escriure lo que estau llegint. Disfruto de la tranquil·litat acústica del poble. Un raig de sol entre per la finestra en diagonal i il·lumine un bocí de paret. No falte gaire perquè em començo a enlluernar. De repent, sone una jota per la megafonia del poble. Estan pregonant. M’aixeco d’una revencillà perquè, sense mirar lo rellotge, sé que és l’hora d’anar a dinar. Claus en mà, vai cap baix decidida. A l’aurir la porta, vec dos gats tombats: prenen lo sol damunt d’un cotxe.
Mentrestant vaig pel carrer, la melodia d’aquell casset en un cert ressò d’època se fa en tot l’ambient. Pels qui l’ham sentit des de petits forme part de la nostra banda sonora del poble. Des del sòl del carrer, ataüllo algunes dones que pugen la costa espentejant lo carretó o la senalla plena de fato. Van tard, penso. A la plaça cruso uns quants adeus en veïns del poble. Alguns estan assentats als bancs, solitaris, com a observadors sigil·losos de l’anar i vindre de la gent. Altres, drets, en corro, diuen la seua mentrestant avisen que se’n van sense acabar d’anar-se’n. I alguns del bar, a les taules del carrer, en un dissabte d’estiu a l’hivern, en què la xafarderia continue sent lo plat del dia. Al remat pare la música del pregó, i com si es tractés d’un déu que mos parle des del cel, la veu del pregoner mos informe. Algunes finestres s’auríssen i trauen lo cap los que ja estaven retirats. L’algaravia de la plaça s’ature per un moment.
Al girar lo cantó vec alguns hòmens que venen de fer la partida. Puntuals, van a dinar. Entre ells lo iaio Manuel. L’espero i fem lo camí junts. A la porta de casa apareix sa cosina, que ha vingut a portar pegaloses. Ell li done una mata d’enciam. S’aturen a xarrar i jo pujo cap dalt. Pels escaleres ja sinto l’aulor de carn a la brasa. Avui no és un dia consevol: lo iaio fa 85 anys i està content. Jo també. Quina sort poder tindre’l en mi.
*Publicat a La Comarca, 23 de gener de 2026