// Tomàs Bosque
El títol és el primer vers d’una cancioneta poca-solta que cantaven abans los jóvens de la Codonyera quan anaven un poc calents los domenges de vesprà, després de brenar a les bodegues, i se topetaven en algúns torredans que havien baixat de la seua vila a buscar-se nóvia al nostre lloc.
Cancioneta de música apegalosa que diu: “Tots los de la Torre són molt repelats, no tenen viquiari i fan cantar als gats” Així de ximple i poca-solta. Quan entre els de la Codonyera i els de la Torre, tot ere posible i recíproc. Perquè tenim una història compartida del mateix moment que es va repoblar lo centre de la vall del Mesquí, a l’entorn de la repoblació d’Alcanyís, a çaguers del segle XXII, uns cent anys abans de la fundació del Castellserà cristià a les terres de la dreta del Guadalop, conegut ja en aquell temps (finals segle XIII ) com la Defesa, tot plegat terme d’Alcanyís.
Cavil·lo en la nostra història de pobles germans sempre ben avinguts i em ve a la memòria que fa uns anys, en una passejada per la vila acompanyats pel mestre jubilat i torredà de primera l’amic Quintín Lombarte —Menescal—, mos senyalava els alterons del terreny, davall de les cases actuals on estarien els masos primers que anant el temps formarien lo nucli de la Torre, que es va anar fent gran fins al segle XVIII quan el Rei els otorgare la condició de Vila.
Seguint lo fil del relat de Quintín Lombarte, potser hi caldrie buscar algun rastre de la Torre de pedra que li va donar nom a la població. Començant per l’alteró on ja estave l’església antiga, la casa del viquiari, i altres edificis del voltant. Respecte al cognom Velilla, del que lo nostre amic Quintín Lombarte hi va escriure la historieta naïf del “Moro Velilla fundador de la vila”, en parlarem un altre dia en més deteniment perquè, encara que no ho paregue, no anave tant desencaminat.
*Publicat a La Comarca, 11 d’abril de 2025